martes, 3 de agosto de 2010

Etapa 20: Ciutadela – Balneari Gallart – Cementiri.

Tenim dos inquilines noves, mare i filla, vingudes de la mare Russia. El xollo s’ha acabat, a partir d’ara haurem de compartir la cuina i el bany, amb lo bé que estàvem. Ho hem descobert a l’entrar a la cuina, ja que estava plantada al mig una dona pèl-roja, corpulenta i amb cara de bona persona, a l’estil mamma italiana, que només al veure’nsh a començat a parlar com una ametralladora en rus, semblava que cantés una polska! No sabia res d’anglès i amb gests hem entès que volia una tovallola perquè la seva filla s’estava dutxant. Somiem que amb una mica de sort es ficarà a la cuina i ens alimentarà amb algun potaje contundent del seu país, entre xupito de vodka i torrades amb caviar de beluga, com si fóssim uns camarades més.

Comencem la jornada cultural a la ciutat, i mentre pugem caminant pel parc que ens porta a la ciutadella (turó des d’on es veu tot Budapest), ens trobem uns trileros que al passar nosaltres comencen a fer el xou per estafar-nos…., Tssssss, ens infravaloren! Des de dalt a la ciutadella hi ha una fortalesa que durant la Segona Guerra Mundial va ser molt castigada pel setge nazi, estan totes les parets malmeses i al final s’aixeca un monument comunista que domina l’explanada.


paret fortalesa

Descendim caminant pel parc, per la vessant contrària de la ciutadella per on havíem pujat. A baix, al costat del riu es pot veure el balneari Gallart, molt famós per haver sortit en molts anuncis i pel•lícules. Ens dirigim directament cap allà, tenim ganes de catar-lo.

A dins, tot és molt maco però bastant caòtic, amb molta desinformació. És com un laberint, hi ha pocs cartells d’indicació i els que hi ha estan en húngar. Moltíssima gent que entra està com nosaltres, no sabem com agafar la guixeta ni trobar els vestidors. Quin desastre!! Finalment aconseguim canviar-nos i entrar al recinte. És molt bonic però també es molt més petit que el primer on havíem estat. La piscina central on fan les gravacions durant ela anuncis és xula, però això no és suficient per resultar-nos el lloc tant atractiu com l’altre. Prima l’estètica, en canvi pel que fa a lo terapèutic ben poc: quatre piscinetes termals i poca cosa més. Sortim decebuts, no ens ha convençut gens. Nosaltres teníem en ment un bany revitalizant que ens dongués ales i ens fes caminar com ballarins del ballet rus entre els carrers de Budapest, de puntetes i amb alegria, a lo baile del cisne, i ens vam trobar amb un Spa de pitxirri per a domingueros.


piscina hollywodiense

Després de dinar fem un tomb pel cementiri. Woooooooow! Això és un cementiri!! És immens i amb molt poca densitat de tombes, i les que hi ha són súper luxoses: amb estàtues gegants de bronze reproduïnt l’ofici del difunt o una al•legoria clàssica, mausoleus….. És com un jardí botànic, on de tant en tant apareixen obres d’art funeràries. Es respira pau, respecte, bellesa i art alhora. Ens impressiona bastant, i el que deduïm és que en aquest cementiri construït a principis de 1800 només hi ha persones rellevants en la història de la ciutat.
mes cementiri
estatua cementiri

panoramica cementiri

Etapa 19: Budapest (Buda – Palau Real – Bastió dels pescadors)

Estem al metro anant cap a Buda. Hem de passar per sota el riu i baixar a una plaça que està a l’altre cantó, després només ens quedarà una pujadeta d’un quart d’hora per arribar a un turó on hi ha tot el que visitarem avui.

A dalt al turo de Buda


Un cop arribem a dalt comencem la visita pel museu de l’exèrcit. El lloc esta curradíssim i és grandiós, apart d’estar molt i molt ben ambientat. Hi ha tot tipus d’armes, fotos, uniformes, insígnies, maquetes (d’avions, tancs, vaixells), reproduccions amb maniquís a escala real i amb ninotets petits de batalles, tot i que bàsicament la temàtica principal es concentra durant la primera i la segona Guerra Mundial. No només es limiten a exposar, sinó que fan circuits i disposen elements per a poder-hi interactuar, com per exemple armes autèntiques les quals el visitant pot manipular i/o veure el seu interior, ja que estan tallades transversalment exposant el seu interior. En conclusió: un passada de museu, però el gran inconvenient és que sobre el 70% del contingut escrit als cartells està explicat únicament en hungarès. Marxem d’allà amb una mica de mal gust de boca per no haver pogut exprimir al màxim aquella informació, i una mica indignats, ja que no entenem com no fan les explicacions en altres llengües!!!


Anti-aeri

Continuem caminant pels carrerons i acabem en un parc públic fent un picnic. S’hi està genial sobre una tovallola i sota l’ombra d’un roure immens, dinant uns fettuchini amb salsa de riccota, veient davant nostre una bona perspectiva de Budapest i amb el Palau Reial al darrere.


Parlament

Ara toca visita al Palau Reial, on hi vivia la princesa Sissi, lloc que ens acaba desil•lusionant per la poca substància que té: poc material per exposar i no gaire atractiu per a nosaltres. Potser el cansanci acumulat i el fet d’haver vist fa un parell d’horetes el museu de l’exèrcit ajuden a la mala crítica d’aquest últim. Sortim amb ganes d’arribar a l’hostal i tocar-nos els………………………..!

Etapa 18: Budapest (Balneari Széchenyi – Centre ciutat – basílica de Sant Esteve – Opera)

Són les 9 del matí i estem reventats d’ahir. Les 5 horetes que vam caminar o que vam estar dempeus ens han deixat les cames destorssades. En un principi volíem fer les excursions diàries caminant per fer algo d’esport, però ja hem après la lliçó i a partir d’ara tirarem de trasport urbà i només caminarem als llocs a visitar! S’ha d’economitzar i optimitzar recursos.

Arribem d’hora al balneari Széchenyi, el més gran de la ciutat, i encara no hi ha gaire gent. Entrem dins, és una edificació immensa, d’estil molt austrohúngar (sembla un palau). De fora fa bona pinta, l’edifici està ben cuidat i és impressionant, però un cop dins ens decep, tot és molt quico, vell i amb poc manteniment, per variar! Però tot i això, són unes instal•lacions faraòniques, plenes de sales amb mil banyeres i piscines de diferents temperatures d’aigua, mil saunes, passadissos, llocs per fer massatges….., per tot arreu hi ha rajoles de ceràmica blanques, sembla que estiguem en un psiquiàtric de fa 100 anys. L’oferta terapèutica és brutal, l’únic inconvenient és que per dins l’edifici està ronyós, i de vegades es prejutjta les coses per la vista, però a mesura que transcorren les hores ens familiaritzem més amb l’ambient i acabaem super satisfets. És tot molt autèntic, realment en detriment de l’estètica potencien el que realment importa en un balneari: la funcionalitat terapèutica. Després d’un parell d’horetes sortim més arrugats que unes panses però super relaxats, com si ens haguéssim fumat dos caliquenyos cadascú en dejú!!! QUIN PLAER!! No sabem quan, però abans de marxar ho repetirem.

( Ah, m’ho deixava! L’Alba es va fer un massatge de 30 minuts. Li van preguntar si volia que el massatgista fos un home o una dona, i com que si era una dona s’havia esperar un parell d’horetes, va triar un home. Va ser una experiència religiosa per ella, va tornar traumatitzada. Es veu que li havia fet un paiu que pesava 400 kg i s’ofegava, la panxa se li arropenjava a la camilla i caminava arrossegant els pernils per terra. I per més inri, era desdentegat com el cuñao i estràbic com el Fernando Trueba! jaja Va estar patint tota l’estona perquè no li agafés un jamakuko al paiu)

Donem un tomb pel centre de Pest i res d’especial: botigues i més botigues de souvenirs i alguna de roba. Dinem en un lloc recomanat per la guia, menjar húngar tradicional (més goulash) i ens fotem uns postres a una passitseria del costat. Ni un ni l’altre maten, serveixen per omplir els nostres estomacs buits. Seguidament continuem el recorregut i pugem al mirador de la basílica de Sant Esteve. Des de d’alt es té una vista panoràmica de 360º de tota la ciutat. Baixem i ens dirigim a l’Òpera, que està al costat.


Basilica de Sant Esteve


Budapest

Hi entrem i ens apuntem a un recorregut guiat per dins l’Òpera amb un grup d’espanyols. És una visita que val molt la pena, doncs, ens explica com es va construïr, com funcionava i deltalls curiosos de l’època. Quedem una mica sorpresos de què no sigui gaire car assistir a una representació, hi ha entrades des de 3 euros fins a 80 euros (les localitats més barates les solen comprar estudiants de música, ja que quasi no es veu l’escenari, però ells ja en tenen prou per a escoltar-la). Hi intentarem anar a Praga. Després anem a pendre una cerveseta i cap a la pensió.

Etapa 17: Budapest

Són les 10 del matí i estem caminant en direcció a la Plaça dels herois. En mitja horeta ja hem arribat i ens trobem que el monument que hi ha al mig és impressionant. Hi ha unes escultures eqüestres d’uns cavallers bàrbars amb armadures molt magestuoses, cuidades fins al més mínim detall. Seguidament, visitem un museu amb diverses exposicions: art grec, romà, i egipci, i també moltes pintures d’autors de diverses corrents pictòriques. En acabat, donem un passeig per un parc immens, molt bonic i ben cuidat. Ja portem unes 5 hores entre caminar i estar de peu i la gana comença a apretar.


Estatua de la placa dels herois

El cronista anonymus


Agafem el metro i anem a petar a un restaurant molt recomanable, doncs per 12 euros els dos ens fiquem com la moñoño, d’un menjar típic d’aquí i amb generoses i abundants racions: Per començar, demanem una carta i ens la porten en espanyol, i ves per on, a la primera pàgina hi ha una foto del Torrente amb algunes frases a sota que hi ha anat escrivint la gent. Demanem una sopa de cireres amb nata d’entrant, dos tacorros de formatge rebossat (que, per cert, està increïble), un goulash de vedella amb gnocchis (és com una espècie d’estofat amb salsa de paprika), mix de carn a la brasa amb arròs; hi havia tant de menjar dins dels plats, que cada vegada que hi posavem la forquilla queia tot pel costat jajaja!! i de postres, una mena de crèpe farcit de xocolata i ametlla picada. Estem tan plens que sortim rodolant del restaurant. De fet, ara mateix, són les 10 de la nit i estem igual de tips que quan hem sortit del restaurant. Bufffff!!! Increïble, mai havíem menjat tant barato, en quantitat i bo!

Després de fer una migdiadeta a l’hostal, continuem el nostre recorregut per la ciutat, estem un parell més d’horetes tombant i cap a l’hostal. No ens fa gaire gràcia estar de nit pel carrer, ja que durant el dia hem vist molta indigència i pintes no gaire bones. La pobresa és molt patent, a casa la situació no està així ni molt menys. Ens sobta molt, més sovint del que voldríem ens trobem gent tirada pels bancs dels carrers o dels parcs, i demanant a les entrades de les botigues. Molts establiments comercials tenen segurates que controlen perquè no els robin, i les persianes estan baixades, només tenen pujada la que dóna a l’accés principal.



La ciutat és estranya però té el seu encant. És molt grisa i en molts racons bruta, el transport metropolità és antic, quico i desfassat: tranvies, trolebusos i autobusos que sembla que estiguin trets de l’era stalinista; vaja, que en qualsevol moment s’hagin de desmontar!!!!. Per tot arreu hi ha museus o edificacions amb una arquitectura brutal, però els hi falta molt de manteniment. A cada racó hi ha estatues o es poden obervar cases i edificis amb façanes i torres impactants. És difícil de descriure, perquè no ens dóna la sensació d’estar a la Unió Europea; pel que veiem, aquí la vida es diferent al que estem acostumats, tant per l’entorn com per la gent.


Una de les mil estatues que hi ha per la ciutat.


Etapa 16: Zagreb – Budapest

Abandonem l’hotel cap a les 12 i seguidament parem en un súper a comprar el dinar i sopar; uns pebrots paprika farcits amb carn, pernil dolç i formatge acompanyat amb un goulash de pollastre, i una amanida. Continuem la marxa i parem a un poble croata que està a uns 30 km de la forntera húngara i que té un dels millors cementiris de Croàcia: Varazdin. La nostra visita ha de ser fugaç, ja que hem quedat amb la persona que porta l’hostal de Budapest a les 7 de la tarda a l’entrada perquè ens dongui la clau de l’habitació.

Un cop entrem a Varazdin, anem directament a veure el cementiri. És petit i disposa d’un jardí molt ben cuidat. Fa goig veure’l. El que ens impressiona és que a les làpides hi ha escrit el nom de persones que encara són vives, posant la data de naixement i darrere un guionet, esperant a ficar l’any de la mort, quin yuyu! Després de veure això anem a inspeccionar el casc antic medieval, on hi ha una fortalesa; sembla extret d’un conte de fades. És un lloc molt acollidor i tranquil, llàstima que no sigui anglosaxó, sino ens plantejaríem seriosament quedar-nos-hi una temporadeta.

Fortalesa de Varazdin


No portem ni una horeta al poble que hem de marxar cap a Budapest, ja que encara ens falten unes tres hores de viatge i anem justos de temps. No portem ni mitja hora conduint, que només arribar a la frontera húngara estem parats en una cua més d’una hora. És perquè hi ha una colla de policies impresentables amb males maneres que es fiquen a xulejar un per un a tots els vehicles que passen per allà. Son un grup de 7, la majoria mastegant xiclet, amb les mans a les butxaques i exhibint una prepotència d’aquelles que fa una ràbia…., eren d’òstia. Al cotxasso suís que portàvem davant el van tindre 10 minuts parat davant nostre, només perquè era un súper carraco digne de veure, enmig de la carretera (clar, com que ells no feien tard per plegar!!) mirant-lo tots a la vegada i petant la xerrada, inclòs un d’ells, el més pipiolo, va agafar el mòbil i li va fer fotografies (¿????) davant la mirada sorpresa del propietari; frontals, laterals i posteriors, sense importar-li el que pensés la gent, encara que fes un mal efecte impressionant. Semblaven l’exèrcit de Pancho Villa! Una colla d’impresentables que feien mal a la vista. Vam tindre molta sort, perquè a nosaltres no ens van tindre ni dos minuts i ens van deixar marxar ràpid, no sense perdonar-nos la vida!!! Quins imbècils més profunds! Vam fer una hora de cua perquè els senyoritos no es dignaven a apartar a un racó als vehicles teòricament sospitosos, mentre les altres dues cues que hi havia al costat nostre passaven a tota òstia! Quin començament en aquest país!!

Fem unes tres horetes més per un paisatge plà amb una vegetació exhuberant, molt verd i amb molts conreus. Arribem a Budapest amb 10 minuts de retràs, però ens instal•lem sense problemes a l’hostal. El lloc és collonut i només per 20 euros la nit els dos. És ple d’estudiants i cadascú va al seu rollo. Una habitació espaiosa privada, amb cuina i bany compratit amb una altra (tenim sort, perquè de moment a l’altra habitació no hi ha ningú i ho tenim tot per nosaltres). Ara toca aparcar el cotxe, doncs, estem en un lloc molt cèntric i tot són zones de pagament. És per tornar-s’hi boig, perquè no hi ha cap cartell que fiqui que és zona de parquímetre ni tampoc cap tipus de marca viària que ho especifiqui. Nosaltres ho descobrim perquè comencem a veure paranys a les rodes dels cotxes per tot arreu. Llavors, agafem el cotxe i fiquem al GPS un carrer per la perifèria, donem unes quantes voltes i quan trobem una zona que, a priori, ens sembla segura, hi aparquem (només el temps dirà si l’elecció és la correcta .

Estem a 3 km de l’hostal, mitja horeta caminant que la fem xino xano. Durant la tornada ja és de nit, són les 9 de la nit i pel carrer es veu poca gent. La ciutat és una mica tètrica, la il•luminació és pobra i grogosa i els carrers molt grisos. A mesura que anem arribant al centre ens creuem amb tot tipus de gent, tot i que n’hi ha molta que tenen una pinta algo xunga. Ens sobta perquè a Croàcia no havíem vist res semblant, en canvi aquí es veuen bastants rodamons, gent alcohòlica, indigència, i gent amb cara de no fer gaires amics. No és una situació de molta inseguretat, però que en un lloc cèntric, tan aviat i que no es vegi ningú al carrer, et fa estar alerta.

Finalment arribem a l’hostal, sopem i a la piltra.

Etapa 15: Dubrovnik – Zagreb.

Són les 11 del matí i acabem d’abandonar amb una mica de llàstima el càmping. Era un bon lloc amb unes instal•lacions petites però boniques i polides. S’hi respirava un ambient familiar i de tranquilitat. Si algú va a Dubrovnik de càmping en cap lloc estara millor que a l’autokamp Kate, sens dubte.

Ens dirigim cap a Zagreb, només ens separen del nostre destí uns 450 km i sis hores i mitja de viatge. Tenim unes ganes acollonants d’arribar, portem 13 nits dormint en una tenda de campanya i matariem per un llit. No és que es dormi gaire malament en un càmping si fa fresca i per la nit no hi ha soroll, però aquests elements, de 13 nits, només han estat presents en les últimes tres nits.

Fem tot el recorregut amb normalitat, del qual l’Alba esta unes dues horetes ben bones relaxant parpelles. Aprofita la mínima per recarregar forces, quina bestia de dormir!!!!! El nord de Croàcia és molt més verd que el litoral, i quan passem per l’autopista que discorre pel tram del parc natural de Plitvice al•lucinem de la seva naturalesa. Ens hagués encantat visitar-lo, però no disposem de temps.

Estem ja a la perifèria de Zagreb i sembla una ciutat pobre, amb blocs d’edificis vells i no gaire cuidats. És bastant plana i ens dóna la sensació que és bastant petita. Ens acomodem en un hotel molt cutre. Per internet feia més bona pinta, com en saben treure profit a les fotografies……!!! Esta a uns 7 km del centre i ni les cucaratxes tenen collons a dormir en unes habitacions espaioses però amb falta de manteniment. Segurament des de l’època de Tito no han pintat les parets ni arreglat les persianes, però nosaltres amb un llit ja sóm els més feliços del món.

Bé, de moment estem molt contents pel que hem visitat, a més a més l’etapa dura del viatge ja ha passat. L’Alba ha demostrat ser una tot terreny, una” tia” dura i resistent! No és que siguem els dos uns senyoritos , però aguantar 13 nits de càmping amb la calor que ha fet i lo massificats que han estat, és una empresa força dura! Bàsicament perquè no s’ha aconseguit descansar bé i amb el trote que portàvem………A partir d’ara, totes les nits seran en un hotel, un hostal o en bungalows!

Un cop instal•lats donem un tomb per Zagreb i ens sorprèn molt gratament. Estem una horeta passejant pel casc antic I els edificis són preciosos amb molts jardins i arbres, es respira un ambient relaxat. No hi ha gaire gent i la calor no apreta. Quan acabem, anem a sopar a un restaurant que recomana la guia, el Tip Top, Quin fiasco!!! A mi no m’agrada gens, tot i que per l’Alba no esta malament, i com ja ens ha passat amb anterioritat, només ens trobem estrangers menjant-hi, tots ells amb la mateixa guia que nosaltres. Un cop hem acabat sortim, són les 21.30 i el pàrquing on hem deixat el vehicle tanca a les 22.00. Per més inri, ens perdem i donem un tomd immens, però finalment hi arribem a les 22.05, no sense casi treure el fetge per la boca. Quasi que em pela, quan veiem que realment no es tanca a cap hora. M’havia confós i aquella carrera que ens haviem acabat de donar no havia servit per a res! Cap a l’hotel a sobar-la, s’ha dit!!!


Casc antic de Zagreb

martes, 27 de julio de 2010

Etapa 14: Dubrovnik-Cavtat


Ens llevem, esmorzem i ens connectem una estoneta a internet. Després anem a Dubrovnik a passar el matí allà. Durant un parell d’horetes caminem pel casc antic i descobrim molts racons que el dia abans ens havien passat desapercebuts. Hi ha moltíssima gent, també molts espanyols.  Tenim planificat agafar un kayak i recórrer la muralla pel mar, però la marmota de l’Alba porta un cansament a sobre que evita aquesta activitat que no se’l pot treure fins ben passades un parell d’horetes! Ja tindrem alguna altra oportunitat!

 Parem en un bar i ens prenem cadascú dos cafès amb llet, aquells de tassa immensa. Entre cafè i cafè jo vaig al wc a canviar l’aigua a les olives. Això que entro al servei hi havia el pixadero al costat de la pica, i més endins hi havia una porta amb el vàter. Pixo, em rento les mans i al sortir, inconscientment tanco la llum. De sobte sento a un paiu cridant com un boig perquè no s’hi veia, no l’entenia però segur que s’estava cagant en la mare que em va parir, segur que tenia el cagalló mig penjant. Això que jo ja estava fora al restaurant, i un cambrer jove que s’havia quedat amb la pel·lícula em mira i es queda sorprès! Jo li guinyo l’ull, i com que el tio a dins estava renegant com una bèstia, em deixo endur per la inèrcia, i surto “a paso ligero” del  bar per anar a la terrassa amb l’Alba. Al cap de poca estona surt un tio mig escaldat i cridant com un boig! Encara riem ara!
Cap a mig dia agafem el cotxe i anem a dinar a Cavtat, un poblet a 20 km de Dubrovnik. Mengem uns fetucchini de collita pròpia en una caleta rocosa del poble i després fem snorkel i prenem el sol un parell d’horetes. Parem a un restaurant que hi ha al moll i ens claven 5 euros per una infusió i un nestea, aquests preus són la tònica general en quasi tots els llocs, encara que fugis dels llocs turistics. És un país car, el nivell de vida fins i tot està un pèl per sobre que a casa. 

Marxem del poblet i anem cap al càmping, però prèviament fem una parada tècnica al súper per comprar el sopar. Ha sigut un dia força entretingut i no gaire canyero en quant a desgast físic. Ja tenim ganes de deixar Croàcia i veure que tal és Hungria i Txèquia.

Etapa 13: Dubrovnik


Són les 11 del matí i estem buscant aparcament pels voltants de la muralla de Dubrovnik. Tot està molt massificat, hi ha gent i cotxes pertot arreu. Tot just abans d’arribar-hi, des de la carretera es veuen tres creuers immensos a l’entrada del port, i a la guia explica que Dubrovnik és el lloc més visitat de Croàcia i que hi ha gent durant tot l’any. Efectivament, els nostres ulls poden constatar-ho, però és que el lloc ben bé s’ho mereix.
És molt difícil trobar aparcament, el casc antic és molt petit i compacte i tot el seu perímetre està delimitat per una imponent muralla de pedra. L’accés a l’interior de la muralla està prohibit pels vehicles i a l’exterior a tot arreu hi ha zones blaves petitíssimes i amb parquímetres. Després d’estudiar la situació, el deixem en un lloc amagat, només per a residents, i relativament aprop del meollo.
Ens aproprem al casc antic i al·lucinem bastant. És tot molt maco, les muralles són impressionants, totes de pedra, amples i altes, que confereixen una rotunda inexpugnabilitat al lloc. A dins hi ha una infinitat de cases de pedra totes elles amb els sostres de teula vermella. És una ciutat oberta al mar, amb un petit port i les aigües que banyen la muralla són profundes i cristal·lines.  És un lloc idíl·lic i bonic. Malgrat que durant la guerra de Iugoslàvia més d’un 60% de les muralles i nuclis urbans van ser destrossats per les bombes, ho han sapigut reconstuïr molt bé, fins al punt que es noten ben poc els efectes bèl·lics.

Fem un recorregut pel centre i decidim entrar en un galeria on hi ha una exposició fotogràfica sobre corresponsals de guerra: WAR PHOTO LIMITED. Aquesta exposició abarca diferents conflictes bèl·lics i el seu autor n’és un noi serbi de Sarajevo de la meva edat, d’uns 30, a qui la guerra el va afectar molt d’aprop amb tansols 12 anys. Només començar la guerra, el seu pare es va suïcidar i molts amics seus van morir després. A l’exposició hi ha fotografies seves, i després en una altra sala hi ha quatre televisors passant en vídeo exposicions d’altres corresponsals de guerra. Realment, ens va deixar la sang glaçada i la pell de gallina, i inclòs en algun moment ens van caure algunes llàgrimes. Són fotografies molt, però que molt impactants de la guerra i les seves conseqüències, algunes de molt fortes…………….. ja us podeu imaginar el què vull dir… Però el que realment es transmetia amb més força i dolor, i el que ens feia sentir més tristos, és el patiment de la gent i com es pot arribar a una situació així. Hem  escrit al google el nom de l’exposició i surten moltes fotos de les que vam veure, totes elles altament recomanables. No per la part morbosa, sinó per adonar-nos-en i ser més conscients d’on pot arribar l’espècie humana. Com podem arribar a ser tant cruels i despietats!!!
Sortim de la galeria i ens aturem a reposar forces amb un sandwich i un pastís de poma del Buffet Skola. Estan boníssims, són casolans i barats… què més es pot demanar? Continuem el recorregut i busquem les escales per pujar les muralles. Ens quedem sorpresos quan  ens cobren 10 euros a cadascú per pujar!!!, aquí cobren per tot! Per qualsevol cosa, per petita que sigui: wc, aigua calenta per dutxar-se, internet, rentadores, tots els pàrkings, entrades a esglésies i museus (encara que siguin d’una sala i amb poc interès cultural), el pa i els glaçons de gel als restaurants, etc. S’han volcat totalment amb el turisme i l’expirmeixen a saco! Com poden! Ni l’Alba ni jo dominem d’economia, però no fa falta ser un lumbreres per veure que els ingressos del turisme deuen ser una injecció molt forta de capital per l’economia general d’aquest país, on el nivell de vida és europeu però les infraestructures deixen molt que desitjar, i el sou normal està sobre uns 600-700 euros.
 Donem un tomb per les muralles i anem al càmping per enllestir les feines domèstiques de cada dia: rentar la roba (Asssssi fregaba, Assssi Asiii!!!!), preparar el sopar, escriure les cròniques…… i relaxar-nos una estoneta.

lunes, 26 de julio de 2010

Etapa 12: Split – Dubrovnik


Ens llevem espantats, la tenda no para de moure’s, sembla com si d’un moment a l’atre s’hagi d’arrancar del terra per la força del vent. Un vent que far por i que no para de xiular, que vé canalitzat per les muntanyes. Totes les altres tendes estan igual, els arbres no paren de balancejar-se i diversos accessoris campistes d’altres parcel·les surten volant en totes direccions. Estem cagats! La tenda, tot i estar mal plantada perquè el terra és molt dur i els claus estan a mitges, aguanta  totes les embranzides. Ens despedim dels veïns i prosseguim el viatge; ens separen tres hores i mitja de Dubrovnik.
Quin viagte!!! de Split a Dubrovnik només hi ha uns 220 km que es fan en tres horetes i mitja, ja us podeu imaginar com és la carretera. Hi ha algun tros molt curt d’autopista que s’alterna amb una carretera infernal de cabres. Els primers 100 km discorren per l’interior, mentre que els últims 120 km per una carretera que serpenteja la costa. S’observen abundants botigues improvidades a peu de carretera, on els pagesos venen fruita fresca, bàsicament síndria, meló, nectarines, oli i begudes: coca-cola, aigua….. La costa és bonica, tot i que les muntanyes es veuen pelades i àrides, el mar és transparent i cristal·lí. L’orografia és escarpada.
Parem a la localitat de Ston, a 50 km del destí final. És un poble petit i molt famós pel peix i les ostres que tenen. Ens asseiem en un restaurant on hi veiem gent d’allà i demanem unes ostres, una amanida de pop i musclos. L’Alba ataca al pop i els musclos, i jo li foto canya a les ostres, mai n’havia provat i estan boníssimes. Tot estava deliciós i bastant barato. No sabem què valen les ostres a casa, però aquí surten per uns 60 centims d’euro cadascuna. És el primer menjar que ens surt algo més be de preu que a casa. Aquesta gent està exprimint el turisme a saco!
Abandonem el poblet i continuem fins arribar a Dubrovnik. Ens instal·lem en un càmping a les afores, a uns 10 km, que tot i ser petit, és tranquil i molt agradable. Ens fotem un banyet, ens carreguem de queviures al super i anem a dormir.


Etapa 11: Split


Avui toca fer una excursió a makarska, ciutat costera que està a una horeta del càmping, però finalment l’anul·lem. Decidim passar tot el dia a la bartola al càmping, sense fotre ni brot, per carregar les piles. Tanta activitat es va acumulant i acaba passant factura! Que si ferris, que si cotxe amunt cotxe avall, que si dromir malament, etc…… Necessitem vegetar! Durant tot el matí estem a la platgeta, dinem al càmping i a la tarda anem a donar un tomb per Split.
Sopem en una Konoba, un restaurant familiar, recomenat per la guia. L’Alba es fot uns nyoquis amb gorgonzola, tot i que es mor de ganes de canviar el formatge pel marisc, però no s’atreveix. Si li agafés l’al·lèrgia seriem pell de camell. I jo demano un Brodetto, tonyina rebossada amb una farina, acompanyada d’un caldo de peix, vi, espècies i patata. Els dos plats són molt típics d’aquí i encara que anem servits amb el tema del menjar, doncs cada tarda es fa un bon dinar pel dia següent, els devorem sense mirament.
Ja són les 12 de la nit, recorrem quasi tots el garitos de festa de la ciutat i no ens agraden gaire. Els llocs són força cutres, petits i tirant a “quillils”, rollo port de Tarragona, tant pel que fa a la música, l’ambient i la decoració. Ens fotem un cubatilla ràpid en un d’ells, on a l’Alba li claven 5 euros per un cubata que semblava un xupito (quatre d’ells no en farien un en qualsevol bar de Reus, però literalment!!!) i tornem al càmping a dormir; la festa ens ha decebut totalment. Ha sigut un dia molt tranquil.

sábado, 24 de julio de 2010

Etapa 10: Hvar.


Cap a les 10.30 del matí, arribem a Split i aparquem el vehicle. Ens hem d’afanyar perquè encara hem de comprar els bitllets de ferry i embarcar, i anem justíssims de temps. Tot i llevar-nos d’hora, hem ajudat a plantar la tenda a unes veïnes holandeses que estaven força apurades i això ens ha fet anar de cul. Gràcies a Déu arribem pels pèls i sóm els últims de pujar-hi; ara, només ens esperen 2 horetes de travessia fins arribar a Hvar, una illa  que té un poblet que porta el seu mateix nom. Pel què ens ha dit la gent i les guies, tot apunta a que sigui uns dels plats forts d’aquest país.
El trajecte se’ns fa llarg, sembla inacabable, però finalment arribem a Stari Grad. Només ens separa d’Hvar un trajecte de 15 minuts en autobús per unes carreteres estretes i sinuoses, que serpentegen per l’abrupta vessant de la muntanya, plena de pins i vinyes, des d’on hi ha unes vistes que fan que hagi valgut moltíssim la pena agafar el ferry i vindre fins a aquest país. Hi ha unes cales impressionants amb unes aigües transparents i cristalines que dibuixen un fons marí ple de roques i posidònia, i darrere d’aquesta estampa, s’aixeca magestuosament l’última illa, relativament petita, la de Vis, antiga base militar tancada al 1989 i on actualment hi viu molt poca gent. Lloc on a la dècada dels 90 es va registrar un atac de tauró blanc a un submarinista. No ens estranya que aquests bitxarracos es passegin per aquí, fa pinta d’haver-hi molt de “jalo”!
Baixem a l’estació d’Hvar i observem un poble petit i molt bonic, amb tot de casetes de pedra i a dalt d’un turó una fortalesa amb una muralla que baixa fins a baix al port. Es nota que el turisme d’aquí és més pijorro, no sembla la Croàcia que portem vista fins ara. Es respira un aire que destil·la glamour, fet que queda constatat quan arribem al port. Hi ha el kogo i uns quants col·legues seus, quatre iots de super luxe amarrats l’un al costat de l’altre i tots ells davant d’unes terrasses molt chic. Vistos des de lluny, les seves figures eclipsen al poble sencer.
De sobte, passen tres xavals fornits en filera, com si estiguessin desfilant pel passeig, amb unes bermudes i samarreta d’Hugo Boss: són la tripulació del Kogo portant cadascun d’ells una caixa plena del llamàntols vius. Amb un pas decidit pugen  per la passarel·la del vaixell i ràpidament es perden per la coberta! Ens posseeix una enveja insana….. Jejeje! Els dos dormint de males maneres sobre el terra dur i aquests disfrutant dels plaers de la vida a tutti pleni!
Continuem el nostre camí i ens aturem a una caleta; fa un sol de mil dimonis. Treiem les tovalloles i ens capbussem. Aprofitem per a fer una mica de snorkel i Déu n’hi do. En la primera baixada veig un banc de dorades i llobarros petits, que només tocar fons se’m apropen encuriosits ràpidament sense mostrar cap signe de por, increïble! Els de Tarragona s’han escapat de tants fusells que saben llatí. Com es nota que aquí no han de soportar tanta pressió. Hi ha km i km de costa rocosa intacta on només s’hi pot arribar en barca! Ja no tinc cap dubte, això es la meca de la pesca submarina! L’Alba encara al·lucina més que jo de com és el fons marí! Feia molt de temps que no feia snorkel i xala com una criatura, capbussada rere capbussada no para de sortir de l’aigua emocionadíssima. Es vol recórrer tota la illa cala per cala en recerca del petxina salvatge croata!
Acabem el banyet i anem a donar una volta pel poble, la qual la fem ràpidament. És molt petit, només hi ha 1600 hab. Ara toca fer el recorregut invers, el de tornada.

Quan arribem al càmping coneixem els veïns nous, una parella de Donosti d’uns 50 anys amb la seva filla. Molt bona gent, estem una estona parlant amb ells i anem a sobar. Des de que estem a Split ens hem trobat amb bastants catalans i espanyols, i pel càmping cada cop se’n veuen més, suposem que deu ser perquè de Croàcia això i Dubrovnik és el més turístic.

jueves, 22 de julio de 2010

Etapa 9: Split- Trogir.


Ens aixequem i esmorzem. Ens trobem amb en Xavi I la Marta, i anem a fer un cafè al bar del càmping. Estem una estoneta parlant i descobrim que són molt enrollats i que s’han fet un fart de viatjar per tot el món. Quina enveja!!, nosaltres tot just comencem a fer-ho. Ens donem els mails i ells continuen el seu viatge.

Visitem el centre de Split, que bàsicament consta del palau de Dioclecià, emperador romà que va perseguir als primers cristians i que va manar construïr el palauet per a retirar-s’hi en la seva jubilació! Està bastant ben conservat. És una visita amena; en un parell d’horetes dona temps a veure els temples i els carrers empedrats, estrets i alts que hi ha a l’interior de la muralla i que han sigut ocupats per cases de particulars.

Dinem i ara toca Trogir, un poblet petit que està a uns 20 km de Split i que el seu casc antic és petitet i molt compacte, com també ha passat a Split; els carrers són empedrats, estrets i alts. Té molt d’encant, són realment bonics, però es una mica més del mateix.
Tornem al camping, banyet i demà sera un altre dia.

Etapa 8: Zadar – Split


Deixem el càmping de Zadar, que Déu n’hi do!!!!! Ens claven 40 euros per nit per un tros de terra sense aplanar, amb pedra i plena de cigarres i bitxos varis, ni que fos el Ritz!!!!  Menys mal que no hem anat a un hotel, potser ens hauriem de quedar un mes fregant plats o prostituïnt-nos per les callejueles estretes del casc antic! Continuem el camí, i en tres horetes arribem a Split, temps en què l’Alba es va depil·lar les cames amb unes pinces pèl per pèl. El que fa l’avorriment del trajecte!!! Si es descuida fins i tot em depil·la els mugrons!
Ens instal·lem en el millor càmping que hem estat fins al moment; ho tenim tot a menys de 25 metres: dutxes, recepció, brossa…….. i fins i tot la platja de sorra, la única que hem trobat fins ara, i això que n’hem vist, però……………………., la sorra no és com la de casa, és literalment grava i de la grossa, de la que se’t clava als peus! Les fotos de les guies molt maques, però com donen pel sac les platges aquestes de roca i grava!
Mentre plantem la tenda, l’Alba va a demanar un martell porai i ves per on, quina casualitat!!!, li demana a un Català, en Xavi, un noi de Terrassa que amb la seva xicota, la Marta, fan un recorregut per tota Croàcia similar al nostre. Menys mal dels brico-consells d’en Xavi, que ens va donar unes nocions de com plantar els claus en un terra dur de collons, sinó encara estaríem picant. Tot i que anem ben equipats, encara s’han de pulir algunes cosetes… La Marta té el detallasso de regalar-li una revista “Cuore” a l’Alba. No sap el favor que li fa!!! Es passarà les següents dues hores sense aixecar els ulls de les seves pàgines. És el millor regal que li ha pogut fer a una lectora empedernida de la “Cuore” i amb mono de premsa rosa.
Després, anem a fotre’ns un banyet a la platja del càmping, des d’on s’observa un búnquer de la guerra. Ens eixuguem i seguidament toca un passeig ràpid pel petit poblet de Stobrec. Necessitavem un dia de relax.


miércoles, 21 de julio de 2010

Etapa 7: Parc nacional Krka i Zadar

Sortim cap a les 10 del matí de Zadar. Propera parada: Parc nacional de Krka! Durant el trajecte de poc més d’una horeta, fem uns 30 km per una carretera comarcal que discorre entre pobles i quedem molt al•lucinats dels vestigis de la guerra per a la independència de Croàcia esdevinguda entre el 1991 i el 1995. Moltíssimes cases tenen totes les façanes plenes d’impactes de projectils de diferent calibre, fins i tot n’hi ha alguna que té forats immensos, d’aquells que hi cabria un elefant! També hi ha cases mig ensorrades, segons la guia són cases de serbis que van ser enderrocades per l’exèrcit croat perquè fotessin el camp d’allà. Llegeixo algo d’aquesta guerra per internet i quedo bastant al•lucinat del lio que tenien aquí, als balcans, antiga Iugoslàvia, entre serbis, eslovens, croates, bosnis, albanesos….. Pel que vaig deduir els serbis, amb afany imperialista, volien tallar el bacallà i controlar tot el pastel, llavors va ser quan es va liar la troca!



Sortim de la comarcal i entrem a l’autopista, allà el terreny és molt semblant al del litoral de Tarragona, amb bastants pins i matolls però àrid a la vegada. Finalment arribem al parc. Hi ha una desinformació brutal, només arribar al poble ens mig obliguen a entrar a un pàrquing previ pagament, és clar. Aquí fins i tot pagues per respirar!!! Seguidament anem caminant al poble de Skardin; allà fem cua en una immensa filera i quan és el nostre torn ens fan pagar de nou i ens donen un “folleto cutre saltxitxero” i ens diuen que hem d’agafar un ferry. Donem el tomb a l’edifici i anem cap a l’amarre, on tot just al costat hi havia un immens iot de luxe de l’òstia. És el Kogo, el propietari del qual és el pare de la novia del Hamilton, el de la formula 1 (per lo menys això deia internet). Pugem a la barquixuela, que estava força bé, però clar, comparat amb el bitxarraco del costat……., i continuem riu amunt cap al parc.

Desembarquem a l’inici del parc i donem una volta fins a veure’l tot. En una horeta ja l’hem recorregut. El parc és rollo el Canó del Colorado, però molt més petit. És com una vall o un congost molt escarpat per on hi passa un riu, i al costat hi ha molta vegetació. Seguint-lo hi ha uns quants salts d’aigua, i l’últim és el més alt; farà uns 9 metres i és on s’hi pot banyar la gent. El lloc era idílic però hi havia més gent que a les Rambles de Barcelona al dia de Sant Jordi, fet que trencava tota la gràcia a aquella excursió! Gent per tot arreu, fent cues, empenyent, tirant-se pets, rots…jejeje! 

Ja en tenim prou de massificació i tornem a Zadar. Ens fotem una dutxeta al càmping i anem a sopar a un restaurant del casc antic on just a la taula del costat tenim una parelleta d’australians que porten la mateixa guia que nosaltres i demanen el mateix plat, el que ens recomana la guia. Quin negoci aixo de les guies, no??? Ens mengem un parell de plats típics d’aqui, la pastikada (estofat de vedella) i un risotto de tinta de calamar. És bò però tampoc és cap delicatessen que ens desfaci les papil•les gustatives. Deixem el restaurant i anem cap al Garden, el garito on ja haviem pres una copa l’altre dia, aquell fashion, doncs tenim ganes de veure com és la marxa de nit! Només arribar veiem que l’ambient és molt tranqui, en plan chill out, de pendre una copa mig estirat en una butaca comodíssima. Només ens faltava això, amb lo fets pols i el cansanci que acumulem! Em tumbo i quasi que perdo el sentit només tocar el coixí. Vam estar cinc minuts i vam marxar al càmping; semblavem autèntics zombis, bueno, jo més que l’Alba. Demà sera un altre dia!