Ens llevem, esmorzem i ens connectem una estoneta a internet. Després anem a Dubrovnik a passar el matí allà. Durant un parell d’horetes caminem pel casc antic i descobrim molts racons que el dia abans ens havien passat desapercebuts. Hi ha moltíssima gent, també molts espanyols. Tenim planificat agafar un kayak i recórrer la muralla pel mar, però la marmota de l’Alba porta un cansament a sobre que evita aquesta activitat que no se’l pot treure fins ben passades un parell d’horetes! Ja tindrem alguna altra oportunitat!
Parem en un bar i ens prenem cadascú dos cafès amb llet, aquells de tassa immensa. Entre cafè i cafè jo vaig al wc a canviar l’aigua a les olives. Això que entro al servei hi havia el pixadero al costat de la pica, i més endins hi havia una porta amb el vàter. Pixo, em rento les mans i al sortir, inconscientment tanco la llum. De sobte sento a un paiu cridant com un boig perquè no s’hi veia, no l’entenia però segur que s’estava cagant en la mare que em va parir, segur que tenia el cagalló mig penjant. Això que jo ja estava fora al restaurant, i un cambrer jove que s’havia quedat amb la pel·lícula em mira i es queda sorprès! Jo li guinyo l’ull, i com que el tio a dins estava renegant com una bèstia, em deixo endur per la inèrcia, i surto “a paso ligero” del bar per anar a la terrassa amb l’Alba. Al cap de poca estona surt un tio mig escaldat i cridant com un boig! Encara riem ara!
Cap a mig dia agafem el cotxe i anem a dinar a Cavtat, un poblet a 20 km de Dubrovnik. Mengem uns fetucchini de collita pròpia en una caleta rocosa del poble i després fem snorkel i prenem el sol un parell d’horetes. Parem a un restaurant que hi ha al moll i ens claven 5 euros per una infusió i un nestea, aquests preus són la tònica general en quasi tots els llocs, encara que fugis dels llocs turistics. És un país car, el nivell de vida fins i tot està un pèl per sobre que a casa.
Marxem del poblet i anem cap al càmping, però prèviament fem una parada tècnica al súper per comprar el sopar. Ha sigut un dia força entretingut i no gaire canyero en quant a desgast físic. Ja tenim ganes de deixar Croàcia i veure que tal és Hungria i Txèquia.
Són les 11 del matí i estem buscant aparcament pels voltants de la muralla de Dubrovnik. Tot està molt massificat, hi ha gent i cotxes pertot arreu. Tot just abans d’arribar-hi, des de la carretera es veuen tres creuers immensos a l’entrada del port, i a la guia explica que Dubrovnik és el lloc més visitat de Croàcia i que hi ha gent durant tot l’any. Efectivament, els nostres ulls poden constatar-ho, però és que el lloc ben bé s’ho mereix.
És molt difícil trobar aparcament, el casc antic és molt petit i compacte i tot el seu perímetre està delimitat per una imponent muralla de pedra. L’accés a l’interior de la muralla està prohibit pels vehicles i a l’exterior a tot arreu hi ha zones blaves petitíssimes i amb parquímetres. Després d’estudiar la situació, el deixem en un lloc amagat, només per a residents, i relativament aprop del meollo.
Ens aproprem al casc antic i al·lucinem bastant. És tot molt maco, les muralles són impressionants, totes de pedra, amples i altes, que confereixen una rotunda inexpugnabilitat al lloc. A dins hi ha una infinitat de cases de pedra totes elles amb els sostres de teula vermella. És una ciutat oberta al mar, amb un petit port i les aigües que banyen la muralla són profundes i cristal·lines. És un lloc idíl·lic i bonic. Malgrat que durant la guerra de Iugoslàvia més d’un 60% de les muralles i nuclis urbans van ser destrossats per les bombes, ho han sapigut reconstuïr molt bé, fins al punt que es noten ben poc els efectes bèl·lics.
Fem un recorregut pel centre i decidim entrar en un galeria on hi ha una exposició fotogràfica sobre corresponsals de guerra: WAR PHOTO LIMITED. Aquesta exposició abarca diferents conflictes bèl·lics i el seu autor n’és un noi serbi de Sarajevo de la meva edat, d’uns 30, a qui la guerra el va afectar molt d’aprop amb tansols 12 anys. Només començar la guerra, el seu pare es va suïcidar i molts amics seus van morir després. A l’exposició hi ha fotografies seves, i després en una altra sala hi ha quatre televisors passant en vídeo exposicions d’altres corresponsals de guerra. Realment, ens va deixar la sang glaçada i la pell de gallina, i inclòs en algun moment ens van caure algunes llàgrimes. Són fotografies molt, però que molt impactants de la guerra i les seves conseqüències, algunes de molt fortes…………….. ja us podeu imaginar el què vull dir… Però el que realment es transmetia amb més força i dolor, i el que ens feia sentir més tristos, és el patiment de la gent i com es pot arribar a una situació així. Hem escrit al google el nom de l’exposició i surten moltes fotos de les que vam veure, totes elles altament recomanables. No per la part morbosa, sinó per adonar-nos-en i ser més conscients d’on pot arribar l’espècie humana. Com podem arribar a ser tant cruels i despietats!!!
Sortim de la galeria i ens aturem a reposar forces amb un sandwich i un pastís de poma del Buffet Skola. Estan boníssims, són casolans i barats… què més es pot demanar? Continuem el recorregut i busquem les escales per pujar les muralles. Ens quedem sorpresos quan ens cobren 10 euros a cadascú per pujar!!!, aquí cobren per tot! Per qualsevol cosa, per petita que sigui: wc, aigua calenta per dutxar-se, internet, rentadores, tots els pàrkings, entrades a esglésies i museus (encara que siguin d’una sala i amb poc interès cultural), el pa i els glaçons de gel als restaurants, etc. S’han volcat totalment amb el turisme i l’expirmeixen a saco! Com poden! Ni l’Alba ni jo dominem d’economia, però no fa falta ser un lumbreres per veure que els ingressos del turisme deuen ser una injecció molt forta de capital per l’economia general d’aquest país, on el nivell de vida és europeu però les infraestructures deixen molt que desitjar, i el sou normal està sobre uns 600-700 euros.
Donem un tomb per les muralles i anem al càmping per enllestir les feines domèstiques de cada dia: rentar la roba (Asssssi fregaba, Assssi Asiii!!!!), preparar el sopar, escriure les cròniques…… i relaxar-nos una estoneta.
Ens llevem espantats, la tenda no para de moure’s, sembla com si d’un moment a l’atre s’hagi d’arrancar del terra per la força del vent. Un vent que far por i que no para de xiular, que vé canalitzat per les muntanyes. Totes les altres tendes estan igual, els arbres no paren de balancejar-se i diversos accessoris campistes d’altres parcel·les surten volant en totes direccions. Estem cagats! La tenda, tot i estar mal plantada perquè el terra és molt dur i els claus estan a mitges, aguanta totes les embranzides. Ens despedim dels veïns i prosseguim el viatge; ens separen tres hores i mitja de Dubrovnik.
Quin viagte!!! de Split a Dubrovnik només hi ha uns 220 km que es fan en tres horetes i mitja, ja us podeu imaginar com és la carretera. Hi ha algun tros molt curt d’autopista que s’alterna amb una carretera infernal de cabres. Els primers 100 km discorren per l’interior, mentre que els últims 120 km per una carretera que serpenteja la costa. S’observen abundants botigues improvidades a peu de carretera, on els pagesos venen fruita fresca, bàsicament síndria, meló, nectarines, oli i begudes: coca-cola, aigua….. La costa és bonica, tot i que les muntanyes es veuen pelades i àrides, el mar és transparent i cristal·lí. L’orografia és escarpada.
Parem a la localitat de Ston, a 50 km del destí final. És un poble petit i molt famós pel peix i les ostres que tenen. Ens asseiem en un restaurant on hi veiem gent d’allà i demanem unes ostres, una amanida de pop i musclos. L’Alba ataca al pop i els musclos, i jo li foto canya a les ostres, mai n’havia provat i estan boníssimes. Tot estava deliciós i bastant barato. No sabem què valen les ostres a casa, però aquí surten per uns 60 centims d’euro cadascuna. És el primer menjar que ens surt algo més be de preu que a casa. Aquesta gent està exprimint el turisme a saco!
Abandonem el poblet i continuem fins arribar a Dubrovnik. Ens instal·lem en un càmping a les afores, a uns 10 km, que tot i ser petit, és tranquil i molt agradable. Ens fotem un banyet, ens carreguem de queviures al super i anem a dormir.
Avui toca fer una excursió a makarska, ciutat costera que està a una horeta del càmping, però finalment l’anul·lem. Decidim passar tot el dia a la bartola al càmping, sense fotre ni brot, per carregar les piles. Tanta activitat es va acumulant i acaba passant factura! Que si ferris, que si cotxe amunt cotxe avall, que si dromir malament, etc…… Necessitem vegetar! Durant tot el matí estem a la platgeta, dinem al càmping i a la tarda anem a donar un tomb per Split.
Sopem en una Konoba, un restaurant familiar, recomenat per la guia. L’Alba es fot uns nyoquis amb gorgonzola, tot i que es mor de ganes de canviar el formatge pel marisc, però no s’atreveix. Si li agafés l’al·lèrgia seriem pell de camell. I jo demano un Brodetto, tonyina rebossada amb una farina, acompanyada d’un caldo de peix, vi, espècies i patata. Els dos plats són molt típics d’aquí i encara que anem servits amb el tema del menjar, doncs cada tarda es fa un bon dinar pel dia següent, els devorem sense mirament.
Ja són les 12 de la nit, recorrem quasi tots el garitos de festa de la ciutat i no ens agraden gaire. Els llocs són força cutres, petits i tirant a “quillils”, rollo port de Tarragona, tant pel que fa a la música, l’ambient i la decoració. Ens fotem un cubatilla ràpid en un d’ells, on a l’Alba li claven 5 euros per un cubata que semblava un xupito (quatre d’ells no en farien un en qualsevol bar de Reus, però literalment!!!) i tornem al càmping a dormir; la festa ens ha decebut totalment. Ha sigut un dia molt tranquil.
Cap a les 10.30 del matí, arribem a Split i aparquem el vehicle. Ens hem d’afanyar perquè encara hem de comprar els bitllets de ferry i embarcar, i anem justíssims de temps. Tot i llevar-nos d’hora, hem ajudat a plantar la tenda a unes veïnes holandeses que estaven força apurades i això ens ha fet anar de cul. Gràcies a Déu arribem pels pèls i sóm els últims de pujar-hi; ara, només ens esperen 2 horetes de travessia fins arribar a Hvar, una illa que té un poblet que porta el seu mateix nom. Pel què ens ha dit la gent i les guies, tot apunta a que sigui uns dels plats forts d’aquest país.
El trajecte se’ns fa llarg, sembla inacabable, però finalment arribem a Stari Grad. Només ens separa d’Hvar un trajecte de 15 minuts en autobús per unes carreteres estretes i sinuoses, que serpentegen per l’abrupta vessant de la muntanya, plena de pins i vinyes, des d’on hi ha unes vistes que fan que hagi valgut moltíssim la pena agafar el ferry i vindre fins a aquest país. Hi ha unes cales impressionants amb unes aigües transparents i cristalines que dibuixen un fons marí ple de roques i posidònia, i darrere d’aquesta estampa, s’aixeca magestuosament l’última illa, relativament petita, la de Vis, antiga base militar tancada al 1989 i on actualment hi viu molt poca gent. Lloc on a la dècada dels 90 es va registrar un atac de tauró blanc a un submarinista. No ens estranya que aquests bitxarracos es passegin per aquí, fa pinta d’haver-hi molt de “jalo”!
Baixem a l’estació d’Hvar i observem un poble petit i molt bonic, amb tot de casetes de pedra i a dalt d’un turó una fortalesa amb una muralla que baixa fins a baix al port. Es nota que el turisme d’aquí és més pijorro, no sembla la Croàcia que portem vista fins ara. Es respira un aire que destil·la glamour, fet que queda constatat quan arribem al port. Hi ha el kogo i uns quants col·legues seus, quatre iots de super luxe amarrats l’un al costat de l’altre i tots ells davant d’unes terrasses molt chic. Vistos des de lluny, les seves figures eclipsen al poble sencer.
De sobte, passen tres xavals fornits en filera, com si estiguessin desfilant pel passeig, amb unes bermudes i samarreta d’Hugo Boss: són la tripulació del Kogo portant cadascun d’ells una caixa plena del llamàntols vius. Amb un pas decidit pugen per la passarel·la del vaixell i ràpidament es perden per la coberta! Ens posseeix una enveja insana….. Jejeje! Els dos dormint de males maneres sobre el terra dur i aquests disfrutant dels plaers de la vida a tutti pleni!
Continuem el nostre camí i ens aturem a una caleta; fa un sol de mil dimonis. Treiem les tovalloles i ens capbussem. Aprofitem per a fer una mica de snorkel i Déu n’hi do. En la primera baixada veig un banc de dorades i llobarros petits, que només tocar fons se’m apropen encuriosits ràpidament sense mostrar cap signe de por, increïble! Els de Tarragona s’han escapat de tants fusells que saben llatí. Com es nota que aquí no han de soportar tanta pressió. Hi ha km i km de costa rocosa intacta on només s’hi pot arribar en barca! Ja no tinc cap dubte, això es la meca de la pesca submarina! L’Alba encara al·lucina més que jo de com és el fons marí! Feia molt de temps que no feia snorkel i xala com una criatura, capbussada rere capbussada no para de sortir de l’aigua emocionadíssima. Es vol recórrer tota la illa cala per cala en recerca del petxina salvatge croata!
Acabem el banyet i anem a donar una volta pel poble, la qual la fem ràpidament. És molt petit, només hi ha 1600 hab. Ara toca fer el recorregut invers, el de tornada.
Quan arribem al càmping coneixem els veïns nous, una parella de Donosti d’uns 50 anys amb la seva filla. Molt bona gent, estem una estona parlant amb ells i anem a sobar. Des de que estem a Split ens hem trobat amb bastants catalans i espanyols, i pel càmping cada cop se’n veuen més, suposem que deu ser perquè de Croàcia això i Dubrovnik és el més turístic.
Ens aixequem i esmorzem. Ens trobem amb en Xavi I la Marta, i anem a fer un cafè al bar del càmping. Estem una estoneta parlant i descobrim que són molt enrollats i que s’han fet un fart de viatjar per tot el món. Quina enveja!!, nosaltres tot just comencem a fer-ho. Ens donem els mails i ells continuen el seu viatge.
Visitem el centre de Split, que bàsicament consta del palau de Dioclecià, emperador romà que va perseguir als primers cristians i que va manar construïr el palauet per a retirar-s’hi en la seva jubilació! Està bastant ben conservat. És una visita amena; en un parell d’horetes dona temps a veure els temples i els carrers empedrats, estrets i alts que hi ha a l’interior de la muralla i que han sigut ocupats per cases de particulars.
Dinem i ara toca Trogir, un poblet petit que està a uns 20 km de Split i que el seu casc antic és petitet i molt compacte, com també ha passat a Split; els carrers són empedrats, estrets i alts. Té molt d’encant, són realment bonics, però es una mica més del mateix.
Tornem al camping, banyet i demà sera un altre dia.
Deixem el càmping de Zadar, que Déu n’hi do!!!!! Ens claven 40 euros per nit per un tros de terra sense aplanar, amb pedra i plena de cigarres i bitxos varis, ni que fos el Ritz!!!! Menys mal que no hem anat a un hotel, potser ens hauriem de quedar un mes fregant plats o prostituïnt-nos per les callejueles estretes del casc antic! Continuem el camí, i en tres horetes arribem a Split, temps en què l’Alba es va depil·lar les cames amb unes pinces pèl per pèl. El que fa l’avorriment del trajecte!!! Si es descuida fins i tot em depil·la els mugrons!
Ens instal·lem en el millor càmping que hem estat fins al moment; ho tenim tot a menys de 25 metres: dutxes, recepció, brossa…….. i fins i tot la platja de sorra, la única que hem trobat fins ara, i això que n’hem vist, però……………………., la sorra no és com la de casa, és literalment grava i de la grossa, de la que se’t clava als peus! Les fotos de les guies molt maques, però com donen pel sac les platges aquestes de roca i grava!
Mentre plantem la tenda, l’Alba va a demanar un martell porai i ves per on, quina casualitat!!!, li demana a un Català, en Xavi, un noi de Terrassa que amb la seva xicota, la Marta, fan un recorregut per tota Croàcia similar al nostre. Menys mal dels brico-consells d’en Xavi, que ens va donar unes nocions de com plantar els claus en un terra dur de collons, sinó encara estaríem picant. Tot i que anem ben equipats, encara s’han de pulir algunes cosetes… La Marta té el detallasso de regalar-li una revista “Cuore” a l’Alba. No sap el favor que li fa!!! Es passarà les següents dues hores sense aixecar els ulls de les seves pàgines. És el millor regal que li ha pogut fer a una lectora empedernida de la “Cuore” i amb mono de premsa rosa.
Després, anem a fotre’ns un banyet a la platja del càmping, des d’on s’observa un búnquer de la guerra. Ens eixuguem i seguidament toca un passeig ràpid pel petit poblet de Stobrec. Necessitavem un dia de relax.
Sortim cap a les 10 del matí de Zadar. Propera parada: Parc nacional de Krka! Durant el trajecte de poc més d’una horeta, fem uns 30 km per una carretera comarcal que discorre entre pobles i quedem molt al•lucinats dels vestigis de la guerra per a la independència de Croàcia esdevinguda entre el 1991 i el 1995. Moltíssimes cases tenen totes les façanes plenes d’impactes de projectils de diferent calibre, fins i tot n’hi ha alguna que té forats immensos, d’aquells que hi cabria un elefant! També hi ha cases mig ensorrades, segons la guia són cases de serbis que van ser enderrocades per l’exèrcit croat perquè fotessin el camp d’allà. Llegeixo algo d’aquesta guerra per internet i quedo bastant al•lucinat del lio que tenien aquí, als balcans, antiga Iugoslàvia, entre serbis, eslovens, croates, bosnis, albanesos….. Pel que vaig deduir els serbis, amb afany imperialista, volien tallar el bacallà i controlar tot el pastel, llavors va ser quan es va liar la troca!
Sortim de la comarcal i entrem a l’autopista, allà el terreny és molt semblant al del litoral de Tarragona, amb bastants pins i matolls però àrid a la vegada. Finalment arribem al parc. Hi ha una desinformació brutal, només arribar al poble ens mig obliguen a entrar a un pàrquing previ pagament, és clar. Aquí fins i tot pagues per respirar!!! Seguidament anem caminant al poble de Skardin; allà fem cua en una immensa filera i quan és el nostre torn ens fan pagar de nou i ens donen un “folleto cutre saltxitxero” i ens diuen que hem d’agafar un ferry. Donem el tomb a l’edifici i anem cap a l’amarre, on tot just al costat hi havia un immens iot de luxe de l’òstia. És el Kogo, el propietari del qual és el pare de la novia del Hamilton, el de la formula 1 (per lo menys això deia internet). Pugem a la barquixuela, que estava força bé, però clar, comparat amb el bitxarraco del costat……., i continuem riu amunt cap al parc.
Desembarquem a l’inici del parc i donem una volta fins a veure’l tot. En una horeta ja l’hem recorregut. El parc és rollo el Canó del Colorado, però molt més petit. És com una vall o un congost molt escarpat per on hi passa un riu, i al costat hi ha molta vegetació. Seguint-lo hi ha uns quants salts d’aigua, i l’últim és el més alt; farà uns 9 metres i és on s’hi pot banyar la gent. El lloc era idílic però hi havia més gent que a les Rambles de Barcelona al dia de Sant Jordi, fet que trencava tota la gràcia a aquella excursió! Gent per tot arreu, fent cues, empenyent, tirant-se pets, rots…jejeje!
Ja en tenim prou de massificació i tornem a Zadar. Ens fotem una dutxeta al càmping i anem a sopar a un restaurant del casc antic on just a la taula del costat tenim una parelleta d’australians que porten la mateixa guia que nosaltres i demanen el mateix plat, el que ens recomana la guia. Quin negoci aixo de les guies, no??? Ens mengem un parell de plats típics d’aqui, la pastikada (estofat de vedella) i un risotto de tinta de calamar. És bò però tampoc és cap delicatessen que ens desfaci les papil•les gustatives. Deixem el restaurant i anem cap al Garden, el garito on ja haviem pres una copa l’altre dia, aquell fashion, doncs tenim ganes de veure com és la marxa de nit! Només arribar veiem que l’ambient és molt tranqui, en plan chill out, de pendre una copa mig estirat en una butaca comodíssima. Només ens faltava això, amb lo fets pols i el cansanci que acumulem! Em tumbo i quasi que perdo el sentit només tocar el coixí. Vam estar cinc minuts i vam marxar al càmping; semblavem autèntics zombis, bueno, jo més que l’Alba. Demà sera un altre dia!
Tot i haver dormit les nostres 8 horetes, ens aixequem destrossats, no sabem si és pel cansament acumulat o per l’incomoditat del matalàs. Segurament per les dues coses! Estem força contents, ja que estem agafant la dinàmica d’anar de càmping i no ens resulta gaire difícil; de mica en mica tot surt més fluïd i estem ben compenetrats! Això que acabo de dir sembla una rucada però quan es va d’aquest rollo és imprescindible, cada moviment que fem ha d’estar sincronitzat: el cotxe sembla un tetris, i tot plegat és cansat, però també és molt divertit.
Esmorzem i anem cap a Zadar. La ciutat és “más de lo mismo”: moltíssim turisme: molt d’alemany i holandès, i miris on miris les cases estan fetes pols! Ens donem una volta pel casc antic, on hi ha l’òrgan de mar (uns forats que hi ha al moll que quan hi entren les ones fan música); un dels mercats més grans de Croàcia (ens fotem un formatge de cabra de l’illa de Pag que…………., majarile, allà les cabres només mengen herbes de la muntanya) i ens prenem un cocktail al Garden (el garito més de moda i pijo de Zadar. És una disco que al migdia és restaurant bar, amb unes terrasses rollo chill-out espectaculars, amb vistes a tot el port). Estem molt cansats i decidim tornar al càmping aviat per descansar i recuperar energies.
Avui abandonem el Camping Oliva, de Rabac, per fer una parada curta a Rijeka i finalment arribar a Zadar. Seran quatre hores de camí, el qual ens depararà una grata sorpresa.
El camping Oliva no ha estat gens malament, tot i que no hi havia aigua calenta i que al costat, just tocar a tocar, hi havien tres macro-hotels que cada nit feien Karaoke fins a les 12 de la nit, i quan no era el karaoke, pel matí actuaven les cigarres al replà de davant la tenda. Per tot el demés, força bé.
Agafem el cotxe i circulem durant una horeta; ara toca parar a Rijeka, la tercera ciutat més gran de Croàcia amb 150.000 hab. És realment lletja pel que fa a l’arquitectura. La majoria d’edificis no s’aguanten de peu; o bé tenen els maons de les façanes descoberts o estan apunt de caure a trossos. Sembla com si fos una ciutat de posguerra o com si tingués una trama urbanística comunista decadent, és a dir: hi ha molt blocs d’edificis paupèrrims i idèntics entre sí, molt senzills, on la pintura i el guix cau a trossos i les persianes estan destrossades. És una mica curiós tot plegat, perquè a simple vista els cotxes i el ritme de la vida és europeu, però si haguessim de fer una valoració a partir de la construcció pensariem que són molt pobres. Vist lo vist, no entenem com moltes families poden arribar a final de mes!!!!!
Bé, entrem a Rijeka i busquem un castell que està a dalt d’un turó per a fer unes panoràmiques del lloc. Tot està molt mal indicat, i després de buscar durant bastanta estona el castellet dels………., optem per parar a un monastir que també estava a la cima del turó i és des d’alla d’on vam fer les fotos i ens vam quedar a dinar.
Després de dinar, agafem el cotxe i anem cap a Zadar per autopista, ens queden tres hores de viatge. La carretera és genial, quedem flipats, no ens ho esperavem aixo!!!! Aquesta passa per entremig de dos parcs naturals amb un paissatge alpí de pel·lícula. Fem quasi uns 200km entre uns boscos verds, tupids i frondosos, que donen la sensació de ser verges i estar habitats per molta vida; de tant en tant alguna caseta o nucli urbà petit i molt aïllats entre sí es deixen veure. És com si fóssim al Canadà!!! També és força curiós, perquè sembla que estiguem perduts dins l’immensitat de la naturalesa, per on Jesucrist va perdre l’espardenya, però quan apareix una àrea de servei al·lucinem, ens trobem amb zones de descans molt ben parides: amb molts serveis i plenes de gent!
Ja estem a 30 km de Zadar, encara a l’autopista però en un pas de muntanya que canalitza tot el vent de la serralada, i quan l’alba baixa del cotxe per poc que no se l’emporta volant. Imagineu la força del vent que per determinats trams rectes i de tres carrils fan circular només a 40 Km/h.
Finalment arribem a Zadar, busquem un camping decent i després de mirar-ne dos, ens quedem amb un que es diu Zaton: està a 17 km de la ciutat, però es un resort de 4 estrelles on hi ha totes les comoditats, però previ pagament, és clar!!!!! L’altre que vam veure era una mala opció, només entrar ens vam acollonir, allò semblava un formiguer!!! Les parcel·les eren petites i estaven totes plenes, quan vam donar una volta per escollir la parcela tots ens miraven com si fos una peli del far west, com quan un foraster entra a la cantina buscant brega!
Entrem al Zaton i fem el check in a recepció. A partir d’aquest moment tot va començar a anar malament. Ens atèn un listillo de poc més de vint anys, mal follat i amb poques ganes de currar! Encara se li podien veure lleuguerament les marques d’acné post-puber a la seva cara. Donem una volta per escollir la parcel·la i tornem a parlar amb el “pajillero”.Li demanem una parcel·la a la zona C, es crea el silenci i el pajaru ens diu que tot està ocupat, quan nosaltres haviem vist molts llocs buits. Llavors, va ser quan va obrir un llibre on hi tenia apuntades les reserves (hi havia infinitat de parcel·les lliures) i ens en va donar una que estava a la Zona B com a fent-nos el favor de la seva vida. Però, nosaltres haviem vist llocs lliures a la zona C que era la que més ens interessava i vam continuar insistint fins que finalment va cedir. El tio per encolomar-nos una parcel·la de la zona B, deia que a la C no hi havia llum, quina fal·làcia, a la llista de preus especificava que totes tenien electricitat!!! Seguidament, amb la parcel·la a la C reservada li vam demanar que ens dongués l’adaptador de la corrent per endollar-lo a la torre elèctrica i el tio ens volia cobrar per això 25 euros. Finalment el molt ruí, un altre cop va fer veure que ens feia un favor i ens va dir que ens ho donava “Free”!!!! Quin pollastrot, es volia pagar el cubatilla a costa nostra!
Aclariment; La zona és el lloc on es planta la tenda i el cotxe: n’hi ha que tenen aigua i llum, i depenent de la proximitat a la platja i dels serveis que té són mes o menys cares. Les persones es paguen a part. Total, que hi ha tres zones, la A, la B i la C. La A valia 45 euros, la B uns 36 euros i la C uns 25. La zona C és la que està més lluny de la platja i on les parcel·les no estan delimitades; és campi qui pugui. A més a més, el terra tampoc està gaire allisat i hi ha roques, però també té avantatges: té electricitat i es té molta més intimitat.
Es fa tard, el sol se’n va, i a l’intentar clavar la tenda només fem que trobar pedres immenses que rebutgen doblegant un parell dels nostres claus! Ens costa però finalment, després de molts esforços i suar com a condemnats, l’acabem plantant. Quan tot va estar llest, llavors va començar a fer vent, i de tant en tant s’arrancava algun clau i dificultava una barbaritat fer el nostre sopar, i s’anava apagant el camping gas.
Ara arriba l’hora de fer el sopar!!! Quina sorpresa la del xef quan no troba cap got, ni cap ganivet ni la cafetera! La despistada de l’Alba se’ls va deixar a l’altre càmping l’últim dia quan els va anar a rentar!!! L’hagués ……………………………….;-) Jajajajaj! Sopem i a dormir, demà sera un altre dia, i segur que molt millor!!!!
Avui fem Pula, que està a 45 km del càmping (una hora de cotxe). És una ciutat d’uns 65.000 hab i el seu principal interès és un amfiteatre romà molt ben conservat (està en millor estat que el de Tarraco), algun vestigi romà més i un parc natural que està a uns 10 km on hi ha molt bones caletes, Kamenjak, (de fet, aquí hi ha bones caletes a tot arreu, pero això és el que diu a la guia). Sortim del càmping amb la nevera plena de menjar i amb la intenció de ficar-hi gel; és elèctrica (amb l’endoll del cotxe), pero no refreda gaire i és necessari de l’ajuda del gel; parem en un parell de benzineres abans d’arribar a Pula, i en cap hi ha gel, i finalment no en trobarem enlloc: ni a la ciutat, ni als súpers, ni benzineres…..!
Un cop a Pula veiem l’amfiteatre, el temple, l’arc del triomf i el casc antic en un parell d’horetes. Hi ha poca cosa romana, però està molt ben conservat. Cal destacar l’amfiteatre, que està molt, però que molt ben conservat, i com que m’acabava de xupar la serie SPARTACUS un parell de dies abans (una barreja de 300 i gladiator, amb molta violència i sexe, altament recomanable) tenia la neura fresca i m’he emocionat una mica. Després de visitar tot això, anem cap al parc natural de kamenjak.
El parc no resulta ser res de l’altre món, els camins no estan asfaltats i circular-hi fa patir molt el cotxe, que l’hem de cuidar, doncs encara ens queden uns 7000 km per fer (de moment en portem 1500). Arribem a una cala, on ens trobem un rollo que no ens agrada gens, amb una barbacoa, un lloc de massatges i bastanta gent, la veritat es que no hi havia gaire tranquilitat! Ens hi estem mitja horeta i tornem cap al camping.
Curiositats del viatge:
És quasi impossible trobar gel enlloc, ni benzineres, ni supers….., enlloc, i amb la calda que fot!!! aquí fa més calor que a Catalunya. De dia tenim una mitja de 35 graus, i en molt pocs comerços tenen aire condicionat, estem tenint forces problemes per aclimatar-nos a aquesta calor, i això que viatgem amb aire condicionat, els vidres tintats i para-sols. Passa el mateix amb internet, el wifi no el coneixen o deu ser per a privilegiats, i costa molt trobar un cibercafè!
Els preus de la vida en general estan com a Espanya, tant als súpers com als llocs turístics: una coke 1,5-2 euros als bars i benzineres, i 40 centims al súper, la benzina costa igual que a casa, tot i que alguns productes com el pa o les pastes del forn són lleuguerament més barats, però la diferència és minima. Els cotxes que porta la gent també són com a Catalunya, hi ha de tot, en aquest aspecte no hi ha cap diferència, però en el tema infraestructures: carreteres, cases…. Aquí si que n’hi ha. Les carreteres, les cases i l’estètica de les ciutats donen la sensació d’estar menys desenvolupades que les nostres, son més senzilles, fredes i funcionals.
En canvi la gent és molt hospitàlaria i tenen un altre concepte del que és el servei. Un dia estàvem en un super i no teniem monedes per al carro i un home es va apropar i ens la va regalar. La moneda en si era de 2 kunes que són uns 30 centims d’euro, però el gest i l’afabilitat d’aquell home no té preu. En una altra ocasió, estava fent cua en un súper, portàvem moltes coses i l’home de darrere només portava dues cosetes, el volia deixar passar davant meu però no va haver-hi manera, l’home de manera molt amable i simpàtica no va volguer passar. I Per últim, estàvem en un cibercafè, ens haviem pres una coca-cola l’Alba i una altra jo (eren 4 euros només les consumicions) i ens vam connectar cadascú a internet per una hora amb ordenador propi (cada hora valia 4 euros/persona), pero quan portavem mitja hora de connexió es va tallar l’internet, va vindre l’amo i ens va dir que el tall seria d’un parell de minuts. Efectivament, al cap d’un parell de minuts va tornar la connexió i ens hi vam estar una horeta mes. En total, ens haviem estat una horeta i mitja a internet cadascú i ens haviem pres dues coca-coles, i només ens va cobrar les dues coca-coles, ja que ens havia convidat a l’internet perquè la connexió se’n havia anat!!!!!! Això sí que és un bon concepte de servei, no???? Que creieu?
La península d’Istria és molt verda i “verge”, poso les cometes perquè hi ha poques carreteres, els pobles i complexos turístics encara són força petits (comparats d’on venim) i aïllats entre si, sembla que la naturalesa estigui menys malmesa i més present, miris on miris veus verd, tot i que també sembla que aquesta gent estigui en plena fase de turistització i massificació, ja veurem com estarà d’aquí uns quants anyets més, possiblement sigui envaït pels holandesos, alemanys i austríacs, que per aquí hi predominen moltíssim.
Estem una mica descontents amb l’elecció del càmping. Ens surt per uns 30 euros la nit, tot complet (parcela amb llum, cotxe, tenda i persones), però l’aigua calenta s’ha de pagar a part i no hi ha internet ni intimitat, ni pau ni calma, quan no són les cigarres són els guiris i viceversa. Hi ha molta gent, sobretot holandesos, alemanys i austríacs, de moment no ens hem trobat amb cap català ni espanyol. Les parceles estan tocar a tocar i són uns cotilles de collons, flipen amb la nostra matrícula, deuen pensar d’on han sortit aquests dos penjats. En fi, aviat canviarem de càmping a veure que tal el pròxim!
Ens aixequem força de matí, no ens fa falta pas alarma, tenim instal·lada al càmping la orquestra filarmònica croata de “cigarres”, Déu n’hi do quantes n’hi ha i com sonen, algo exagerat! Esmorzem algo ràpid i anem a passar el dia a Rovinj, un poble de pescadors molt bonic que està ubicat a 40 km del càmping, una horeta de viatge per les carreteres croates, ja us podeu imaginar com són!
Rovinj és un poble petit, d’uns 9.000 hab. amb un casc antic preciós on al centre hi ha l’església de Santa Eufemia. La majoria de carrers són estrets i empedrats hi ha moltíssimes galeries d’art petites on els artistes locals exposen les seves obres: pintures, escultures, penjolls. Després donem un tomb pel mercat de verdures, on comprem unes bajoquetes i una mica de raïm, i finalment agafem un ferry que dura unes tres horetes i que ens portarà a donar un tomb per les illes que hi ha aprop, a mitja excursió fem una parada d’una horeta per banyar-nos, en unes cales que………………………., bé, millor m’estalvio el els elogis!!! L’únic inconvenient, si és que n’hi ha algun, era que enlloc de sorra hi havia roques que punxaven una mica, i l’aigua estava farcida d’eriçons. A la tornada em vaig fer mig colega del paio que portava el ferry i me’l va deixar conduïr, el tio devia estar avorrit de collons, em va pillar i em va fotre un rollo, anavem canviant de l’italià a l’anglès cada dos per tres, i la veritat és que el popurri va resultar ser força útil. A la península d’Istria hi ha molta influència italiana, i quasi tothom el parla o l’entén.
Un cop acabat el ferry tornem cap al càmping a preparar el sopar i planificar la jornada del dia següent. Per cert, em penso que ens vam creuar, caminant, amb el Lance Amstrong (el ciclista americà) per Rovinj, fora conyes!!! Potser foto una cagada monumental perquè està corrent el tour, però jo juraria i perjuraria que era ell!!! El tio parlava americà, i americans i catalans ben poc se’n veuen per aquí, per no dir cap!
