Etapa 13: Dubrovnik

Són les 11 del matí i estem buscant aparcament pels voltants de la muralla de Dubrovnik. Tot està molt massificat, hi ha gent i cotxes pertot arreu. Tot just abans d’arribar-hi, des de la carretera es veuen tres creuers immensos a l’entrada del port, i a la guia explica que Dubrovnik és el lloc més visitat de Croàcia i que hi ha gent durant tot l’any. Efectivament, els nostres ulls poden constatar-ho, però és que el lloc ben bé s’ho mereix.

És molt difícil trobar aparcament, el casc antic és molt petit i compacte i tot el seu perímetre està delimitat per una imponent muralla de pedra. L’accés a l’interior de la muralla està prohibit pels vehicles i a l’exterior a tot arreu hi ha zones blaves petitíssimes i amb parquímetres. Després d’estudiar la situació, el deixem en un lloc amagat, només per a residents, i relativament aprop del meollo.

Ens aproprem al casc antic i al·lucinem bastant. És tot molt maco, les muralles són impressionants, totes de pedra, amples i altes, que confereixen una rotunda inexpugnabilitat al lloc. A dins hi ha una infinitat de cases de pedra totes elles amb els sostres de teula vermella. És una ciutat oberta al mar, amb un petit port i les aigües que banyen la muralla són profundes i cristal·lines.  És un lloc idíl·lic i bonic. Malgrat que durant la guerra de Iugoslàvia més d’un 60% de les muralles i nuclis urbans van ser destrossats per les bombes, ho han sapigut reconstuïr molt bé, fins al punt que es noten ben poc els efectes bèl·lics.

Fem un recorregut pel centre i decidim entrar en un galeria on hi ha una exposició fotogràfica sobre corresponsals de guerra: WAR PHOTO LIMITED. Aquesta exposició abarca diferents conflictes bèl·lics i el seu autor n’és un noi serbi de Sarajevo de la meva edat, d’uns 30, a qui la guerra el va afectar molt d’aprop amb tansols 12 anys. Només començar la guerra, el seu pare es va suïcidar i molts amics seus van morir després. A l’exposició hi ha fotografies seves, i després en una altra sala hi ha quatre televisors passant en vídeo exposicions d’altres corresponsals de guerra. Realment, ens va deixar la sang glaçada i la pell de gallina, i inclòs en algun moment ens van caure algunes llàgrimes. Són fotografies molt, però que molt impactants de la guerra i les seves conseqüències, algunes de molt fortes…………….. ja us podeu imaginar el què vull dir… Però el que realment es transmetia amb més força i dolor, i el que ens feia sentir més tristos, és el patiment de la gent i com es pot arribar a una situació així. Hem  escrit al google el nom de l’exposició i surten moltes fotos de les que vam veure, totes elles altament recomanables. No per la part morbosa, sinó per adonar-nos-en i ser més conscients d’on pot arribar l’espècie humana. Com podem arribar a ser tant cruels i despietats!!!

Sortim de la galeria i ens aturem a reposar forces amb un sandwich i un pastís de poma del Buffet Skola. Estan boníssims, són casolans i barats… què més es pot demanar? Continuem el recorregut i busquem les escales per pujar les muralles. Ens quedem sorpresos quan  ens cobren 10 euros a cadascú per pujar!!!, aquí cobren per tot! Per qualsevol cosa, per petita que sigui: wc, aigua calenta per dutxar-se, internet, rentadores, tots els pàrkings, entrades a esglésies i museus (encara que siguin d’una sala i amb poc interès cultural), el pa i els glaçons de gel als restaurants, etc. S’han volcat totalment amb el turisme i l’expirmeixen a saco! Com poden! Ni l’Alba ni jo dominem d’economia, però no fa falta ser un lumbreres per veure que els ingressos del turisme deuen ser una injecció molt forta de capital per l’economia general d’aquest país, on el nivell de vida és europeu però les infraestructures deixen molt que desitjar, i el sou normal està sobre uns 600-700 euros.

 Donem un tomb per les muralles i anem al càmping per enllestir les feines domèstiques de cada dia: rentar la roba (Asssssi fregaba, Assssi Asiii!!!!), preparar el sopar, escriure les cròniques…… i relaxar-nos una estoneta.