Etapa 17: Budapest

Són les 10 del matí i estem caminant en direcció a la Plaça dels herois. En mitja horeta ja hem arribat i ens trobem que el monument que hi ha al mig és impressionant. Hi ha unes escultures eqüestres d’uns cavallers bàrbars amb armadures molt magestuoses, cuidades fins al més mínim detall. Seguidament, visitem un museu amb diverses exposicions: art grec, romà, i egipci, i també moltes pintures d’autors de diverses corrents pictòriques. En acabat, donem un passeig per un parc immens, molt bonic i ben cuidat. Ja portem unes 5 hores entre caminar i estar de peu i la gana comença a apretar.

Estatua de la placa dels herois

El cronista anonymus

Agafem el metro i anem a petar a un restaurant molt recomanable, doncs per 12 euros els dos ens fiquem com la moñoño, d’un menjar típic d’aquí i amb generoses i abundants racions: Per començar, demanem una carta i ens la porten en espanyol, i ves per on, a la primera pàgina hi ha una foto del Torrente amb algunes frases a sota que hi ha anat escrivint la gent. Demanem una sopa de cireres amb nata d’entrant, dos tacorros de formatge rebossat (que, per cert, està increïble), un goulash de vedella amb gnocchis (és com una espècie d’estofat amb salsa de paprika), mix de carn a la brasa amb arròs; hi havia tant de menjar dins dels plats, que cada vegada que hi posavem la forquilla queia tot pel costat jajaja!! i de postres, una mena de crèpe farcit de xocolata i ametlla picada. Estem tan plens que sortim rodolant del restaurant. De fet, ara mateix, són les 10 de la nit i estem igual de tips que quan hem sortit del restaurant. Bufffff!!! Increïble, mai havíem menjat tant barato, en quantitat i bo!

Després de fer una migdiadeta a l’hostal, continuem el nostre recorregut per la ciutat, estem un parell més d’horetes tombant i cap a l’hostal. No ens fa gaire gràcia estar de nit pel carrer, ja que durant el dia hem vist molta indigència i pintes no gaire bones. La pobresa és molt patent, a casa la situació no està així ni molt menys. Ens sobta molt, més sovint del que voldríem ens trobem gent tirada pels bancs dels carrers o dels parcs, i demanant a les entrades de les botigues. Molts establiments comercials tenen segurates que controlen perquè no els robin, i les persianes estan baixades, només tenen pujada la que dóna a l’accés principal.

La ciutat és estranya però té el seu encant. És molt grisa i en molts racons bruta, el transport metropolità és antic, quico i desfassat: tranvies, trolebusos i autobusos que sembla que estiguin trets de l’era stalinista; vaja, que en qualsevol moment s’hagin de desmontar!!!!. Per tot arreu hi ha museus o edificacions amb una arquitectura brutal, però els hi falta molt de manteniment. A cada racó hi ha estatues o es poden obervar cases i edificis amb façanes i torres impactants. És difícil de descriure, perquè no ens dóna la sensació d’estar a la Unió Europea; pel que veiem, aquí la vida es diferent al que estem acostumats, tant per l’entorn com per la gent.

Una de les mil estatues que hi ha per la ciutat.