Etapa 7: Parc nacional Krka i Zadar

Sortim cap a les 10 del matí de Zadar. Propera parada: Parc nacional de Krka! Durant el trajecte de poc més d’una horeta, fem uns 30 km per una carretera comarcal que discorre entre pobles i quedem molt al•lucinats dels vestigis de la guerra per a la independència de Croàcia esdevinguda entre el 1991 i el 1995. Moltíssimes cases tenen totes les façanes plenes d’impactes de projectils de diferent calibre, fins i tot n’hi ha alguna que té forats immensos, d’aquells que hi cabria un elefant! També hi ha cases mig ensorrades, segons la guia són cases de serbis que van ser enderrocades per l’exèrcit croat perquè fotessin el camp d’allà. Llegeixo algo d’aquesta guerra per internet i quedo bastant al•lucinat del lio que tenien aquí, als balcans, antiga Iugoslàvia, entre serbis, eslovens, croates, bosnis, albanesos….. Pel que vaig deduir els serbis, amb afany imperialista, volien tallar el bacallà i controlar tot el pastel, llavors va ser quan es va liar la troca!

Sortim de la comarcal i entrem a l’autopista, allà el terreny és molt semblant al del litoral de Tarragona, amb bastants pins i matolls però àrid a la vegada. Finalment arribem al parc. Hi ha una desinformació brutal, només arribar al poble ens mig obliguen a entrar a un pàrquing previ pagament, és clar. Aquí fins i tot pagues per respirar!!! Seguidament anem caminant al poble de Skardin; allà fem cua en una immensa filera i quan és el nostre torn ens fan pagar de nou i ens donen un “folleto cutre saltxitxero” i ens diuen que hem d’agafar un ferry. Donem el tomb a l’edifici i anem cap a l’amarre, on tot just al costat hi havia un immens iot de luxe de l’òstia. És el Kogo, el propietari del qual és el pare de la novia del Hamilton, el de la formula 1 (per lo menys això deia internet). Pugem a la barquixuela, que estava força bé, però clar, comparat amb el bitxarraco del costat……., i continuem riu amunt cap al parc.

Desembarquem a l’inici del parc i donem una volta fins a veure’l tot. En una horeta ja l’hem recorregut. El parc és rollo el Canó del Colorado, però molt més petit. És com una vall o un congost molt escarpat per on hi passa un riu, i al costat hi ha molta vegetació. Seguint-lo hi ha uns quants salts d’aigua, i l’últim és el més alt; farà uns 9 metres i és on s’hi pot banyar la gent. El lloc era idílic però hi havia més gent que a les Rambles de Barcelona al dia de Sant Jordi, fet que trencava tota la gràcia a aquella excursió! Gent per tot arreu, fent cues, empenyent, tirant-se pets, rots…jejeje! 

Ja en tenim prou de massificació i tornem a Zadar. Ens fotem una dutxeta al càmping i anem a sopar a un restaurant del casc antic on just a la taula del costat tenim una parelleta d’australians que porten la mateixa guia que nosaltres i demanen el mateix plat, el que ens recomana la guia. Quin negoci aixo de les guies, no??? Ens mengem un parell de plats típics d’aqui, la pastikada (estofat de vedella) i un risotto de tinta de calamar. És bò però tampoc és cap delicatessen que ens desfaci les papil•les gustatives. Deixem el restaurant i anem cap al Garden, el garito on ja haviem pres una copa l’altre dia, aquell fashion, doncs tenim ganes de veure com és la marxa de nit! Només arribar veiem que l’ambient és molt tranqui, en plan chill out, de pendre una copa mig estirat en una butaca comodíssima. Només ens faltava això, amb lo fets pols i el cansanci que acumulem! Em tumbo i quasi que perdo el sentit només tocar el coixí. Vam estar cinc minuts i vam marxar al càmping; semblavem autèntics zombis, bueno, jo més que l’Alba. Demà sera un altre dia!