Cap a les 10.30 del matí, arribem a Split i aparquem el vehicle. Ens hem d’afanyar perquè encara hem de comprar els bitllets de ferry i embarcar, i anem justíssims de temps. Tot i llevar-nos d’hora, hem ajudat a plantar la tenda a unes veïnes holandeses que estaven força apurades i això ens ha fet anar de cul. Gràcies a Déu arribem pels pèls i sóm els últims de pujar-hi; ara, només ens esperen 2 horetes de travessia fins arribar a Hvar, una illa que té un poblet que porta el seu mateix nom. Pel què ens ha dit la gent i les guies, tot apunta a que sigui uns dels plats forts d’aquest país.
El trajecte se’ns fa llarg, sembla inacabable, però finalment arribem a Stari Grad. Només ens separa d’Hvar un trajecte de 15 minuts en autobús per unes carreteres estretes i sinuoses, que serpentegen per l’abrupta vessant de la muntanya, plena de pins i vinyes, des d’on hi ha unes vistes que fan que hagi valgut moltíssim la pena agafar el ferry i vindre fins a aquest país. Hi ha unes cales impressionants amb unes aigües transparents i cristalines que dibuixen un fons marí ple de roques i posidònia, i darrere d’aquesta estampa, s’aixeca magestuosament l’última illa, relativament petita, la de Vis, antiga base militar tancada al 1989 i on actualment hi viu molt poca gent. Lloc on a la dècada dels 90 es va registrar un atac de tauró blanc a un submarinista. No ens estranya que aquests bitxarracos es passegin per aquí, fa pinta d’haver-hi molt de “jalo”!
Baixem a l’estació d’Hvar i observem un poble petit i molt bonic, amb tot de casetes de pedra i a dalt d’un turó una fortalesa amb una muralla que baixa fins a baix al port. Es nota que el turisme d’aquí és més pijorro, no sembla la Croàcia que portem vista fins ara. Es respira un aire que destil·la glamour, fet que queda constatat quan arribem al port. Hi ha el kogo i uns quants col·legues seus, quatre iots de super luxe amarrats l’un al costat de l’altre i tots ells davant d’unes terrasses molt chic. Vistos des de lluny, les seves figures eclipsen al poble sencer.
De sobte, passen tres xavals fornits en filera, com si estiguessin desfilant pel passeig, amb unes bermudes i samarreta d’Hugo Boss: són la tripulació del Kogo portant cadascun d’ells una caixa plena del llamàntols vius. Amb un pas decidit pugen per la passarel·la del vaixell i ràpidament es perden per la coberta! Ens posseeix una enveja insana….. Jejeje! Els dos dormint de males maneres sobre el terra dur i aquests disfrutant dels plaers de la vida a tutti pleni!
Continuem el nostre camí i ens aturem a una caleta; fa un sol de mil dimonis. Treiem les tovalloles i ens capbussem. Aprofitem per a fer una mica de snorkel i Déu n’hi do. En la primera baixada veig un banc de dorades i llobarros petits, que només tocar fons se’m apropen encuriosits ràpidament sense mostrar cap signe de por, increïble! Els de Tarragona s’han escapat de tants fusells que saben llatí. Com es nota que aquí no han de soportar tanta pressió. Hi ha km i km de costa rocosa intacta on només s’hi pot arribar en barca! Ja no tinc cap dubte, això es la meca de la pesca submarina! L’Alba encara al·lucina més que jo de com és el fons marí! Feia molt de temps que no feia snorkel i xala com una criatura, capbussada rere capbussada no para de sortir de l’aigua emocionadíssima. Es vol recórrer tota la illa cala per cala en recerca del petxina salvatge croata!
Acabem el banyet i anem a donar una volta pel poble, la qual la fem ràpidament. És molt petit, només hi ha 1600 hab. Ara toca fer el recorregut invers, el de tornada.
Quan arribem al càmping coneixem els veïns nous, una parella de Donosti d’uns 50 anys amb la seva filla. Molt bona gent, estem una estona parlant amb ells i anem a sobar. Des de que estem a Split ens hem trobat amb bastants catalans i espanyols, i pel càmping cada cop se’n veuen més, suposem que deu ser perquè de Croàcia això i Dubrovnik és el més turístic.
No hay comentarios:
Publicar un comentario