Etapa 20: Ciutadela – Balneari Gallart – Cementiri.

Tenim dos inquilines noves, mare i filla, vingudes de la mare Russia. El xollo s’ha acabat, a partir d’ara haurem de compartir la cuina i el bany, amb lo bé que estàvem. Ho hem descobert a l’entrar a la cuina, ja que estava plantada al mig una dona pèl-roja, corpulenta i amb cara de bona persona, a l’estil mamma italiana, que només al veure’nsh a començat a parlar com una ametralladora en rus, semblava que cantés una polska! No sabia res d’anglès i amb gests hem entès que volia una tovallola perquè la seva filla s’estava dutxant. Somiem que amb una mica de sort es ficarà a la cuina i ens alimentarà amb algun potaje contundent del seu país, entre xupito de vodka i torrades amb caviar de beluga, com si fóssim uns camarades més.

Comencem la jornada cultural a la ciutat, i mentre pugem caminant pel parc que ens porta a la ciutadella (turó des d’on es veu tot Budapest), ens trobem uns trileros que al passar nosaltres comencen a fer el xou per estafar-nos…., Tssssss, ens infravaloren! Des de dalt a la ciutadella hi ha una fortalesa que durant la Segona Guerra Mundial va ser molt castigada pel setge nazi, estan totes les parets malmeses i al final s’aixeca un monument comunista que domina l’explanada.

paret fortalesa

Descendim caminant pel parc, per la vessant contrària de la ciutadella per on havíem pujat. A baix, al costat del riu es pot veure el balneari Gallart, molt famós per haver sortit en molts anuncis i pel•lícules. Ens dirigim directament cap allà, tenim ganes de catar-lo.

A dins, tot és molt maco però bastant caòtic, amb molta desinformació. És com un laberint, hi ha pocs cartells d’indicació i els que hi ha estan en húngar. Moltíssima gent que entra està com nosaltres, no sabem com agafar la guixeta ni trobar els vestidors. Quin desastre!! Finalment aconseguim canviar-nos i entrar al recinte. És molt bonic però també es molt més petit que el primer on havíem estat. La piscina central on fan les gravacions durant ela anuncis és xula, però això no és suficient per resultar-nos el lloc tant atractiu com l’altre. Prima l’estètica, en canvi pel que fa a lo terapèutic ben poc: quatre piscinetes termals i poca cosa més. Sortim decebuts, no ens ha convençut gens. Nosaltres teníem en ment un bany revitalizant que ens dongués ales i ens fes caminar com ballarins del ballet rus entre els carrers de Budapest, de puntetes i amb alegria, a lo baile del cisne, i ens vam trobar amb un Spa de pitxirri per a domingueros.

piscina hollywodiense

Després de dinar fem un tomb pel cementiri. Woooooooow! Això és un cementiri!! És immens i amb molt poca densitat de tombes, i les que hi ha són súper luxoses: amb estàtues gegants de bronze reproduïnt l’ofici del difunt o una al•legoria clàssica, mausoleus….. És com un jardí botànic, on de tant en tant apareixen obres d’art funeràries. Es respira pau, respecte, bellesa i art alhora. Ens impressiona bastant, i el que deduïm és que en aquest cementiri construït a principis de 1800 només hi ha persones rellevants en la història de la ciutat.

mes cementiri

estatua cementiri

panoramica cementiri

Etapa 19: Budapest (Buda – Palau Real – Bastió dels pescadors)

Estem al metro anant cap a Buda. Hem de passar per sota el riu i baixar a una plaça que està a l’altre cantó, després només ens quedarà una pujadeta d’un quart d’hora per arribar a un turó on hi ha tot el que visitarem avui.

A dalt al turo de Buda

Un cop arribem a dalt comencem la visita pel museu de l’exèrcit. El lloc esta curradíssim i és grandiós, apart d’estar molt i molt ben ambientat. Hi ha tot tipus d’armes, fotos, uniformes, insígnies, maquetes (d’avions, tancs, vaixells), reproduccions amb maniquís a escala real i amb ninotets petits de batalles, tot i que bàsicament la temàtica principal es concentra durant la primera i la segona Guerra Mundial. No només es limiten a exposar, sinó que fan circuits i disposen elements per a poder-hi interactuar, com per exemple armes autèntiques les quals el visitant pot manipular i/o veure el seu interior, ja que estan tallades transversalment exposant el seu interior. En conclusió: un passada de museu, però el gran inconvenient és que sobre el 70% del contingut escrit als cartells està explicat únicament en hungarès. Marxem d’allà amb una mica de mal gust de boca per no haver pogut exprimir al màxim aquella informació, i una mica indignats, ja que no entenem com no fan les explicacions en altres llengües!!!

Anti-aeri

Continuem caminant pels carrerons i acabem en un parc públic fent un picnic. S’hi està genial sobre una tovallola i sota l’ombra d’un roure immens, dinant uns fettuchini amb salsa de riccota, veient davant nostre una bona perspectiva de Budapest i amb el Palau Reial al darrere.

Parlament

Ara toca visita al Palau Reial, on hi vivia la princesa Sissi, lloc que ens acaba desil•lusionant per la poca substància que té: poc material per exposar i no gaire atractiu per a nosaltres. Potser el cansanci acumulat i el fet d’haver vist fa un parell d’horetes el museu de l’exèrcit ajuden a la mala crítica d’aquest últim. Sortim amb ganes d’arribar a l’hostal i tocar-nos els………………………..!

Etapa 18: Budapest (Balneari Széchenyi – Centre ciutat – basílica de Sant Esteve – Opera)

Són les 9 del matí i estem reventats d’ahir. Les 5 horetes que vam caminar o que vam estar dempeus ens han deixat les cames destorssades. En un principi volíem fer les excursions diàries caminant per fer algo d’esport, però ja hem après la lliçó i a partir d’ara tirarem de trasport urbà i només caminarem als llocs a visitar! S’ha d’economitzar i optimitzar recursos.

Arribem d’hora al balneari Széchenyi, el més gran de la ciutat, i encara no hi ha gaire gent. Entrem dins, és una edificació immensa, d’estil molt austrohúngar (sembla un palau). De fora fa bona pinta, l’edifici està ben cuidat i és impressionant, però un cop dins ens decep, tot és molt quico, vell i amb poc manteniment, per variar! Però tot i això, són unes instal•lacions faraòniques, plenes de sales amb mil banyeres i piscines de diferents temperatures d’aigua, mil saunes, passadissos, llocs per fer massatges….., per tot arreu hi ha rajoles de ceràmica blanques, sembla que estiguem en un psiquiàtric de fa 100 anys. L’oferta terapèutica és brutal, l’únic inconvenient és que per dins l’edifici està ronyós, i de vegades es prejutjta les coses per la vista, però a mesura que transcorren les hores ens familiaritzem més amb l’ambient i acabaem super satisfets. És tot molt autèntic, realment en detriment de l’estètica potencien el que realment importa en un balneari: la funcionalitat terapèutica. Després d’un parell d’horetes sortim més arrugats que unes panses però super relaxats, com si ens haguéssim fumat dos caliquenyos cadascú en dejú!!! QUIN PLAER!! No sabem quan, però abans de marxar ho repetirem.

( Ah, m’ho deixava! L’Alba es va fer un massatge de 30 minuts. Li van preguntar si volia que el massatgista fos un home o una dona, i com que si era una dona s’havia esperar un parell d’horetes, va triar un home. Va ser una experiència religiosa per ella, va tornar traumatitzada. Es veu que li havia fet un paiu que pesava 400 kg i s’ofegava, la panxa se li arropenjava a la camilla i caminava arrossegant els pernils per terra. I per més inri, era desdentegat com el cuñao i estràbic com el Fernando Trueba! jaja Va estar patint tota l’estona perquè no li agafés un jamakuko al paiu)

Donem un tomb pel centre de Pest i res d’especial: botigues i més botigues de souvenirs i alguna de roba. Dinem en un lloc recomanat per la guia, menjar húngar tradicional (més goulash) i ens fotem uns postres a una passitseria del costat. Ni un ni l’altre maten, serveixen per omplir els nostres estomacs buits. Seguidament continuem el recorregut i pugem al mirador de la basílica de Sant Esteve. Des de d’alt es té una vista panoràmica de 360º de tota la ciutat. Baixem i ens dirigim a l’Òpera, que està al costat.

Basilica de Sant Esteve

Budapest

Hi entrem i ens apuntem a un recorregut guiat per dins l’Òpera amb un grup d’espanyols. És una visita que val molt la pena, doncs, ens explica com es va construïr, com funcionava i deltalls curiosos de l’època. Quedem una mica sorpresos de què no sigui gaire car assistir a una representació, hi ha entrades des de 3 euros fins a 80 euros (les localitats més barates les solen comprar estudiants de música, ja que quasi no es veu l’escenari, però ells ja en tenen prou per a escoltar-la). Hi intentarem anar a Praga. Després anem a pendre una cerveseta i cap a la pensió.

Etapa 17: Budapest

Són les 10 del matí i estem caminant en direcció a la Plaça dels herois. En mitja horeta ja hem arribat i ens trobem que el monument que hi ha al mig és impressionant. Hi ha unes escultures eqüestres d’uns cavallers bàrbars amb armadures molt magestuoses, cuidades fins al més mínim detall. Seguidament, visitem un museu amb diverses exposicions: art grec, romà, i egipci, i també moltes pintures d’autors de diverses corrents pictòriques. En acabat, donem un passeig per un parc immens, molt bonic i ben cuidat. Ja portem unes 5 hores entre caminar i estar de peu i la gana comença a apretar.

Estatua de la placa dels herois

El cronista anonymus

Agafem el metro i anem a petar a un restaurant molt recomanable, doncs per 12 euros els dos ens fiquem com la moñoño, d’un menjar típic d’aquí i amb generoses i abundants racions: Per començar, demanem una carta i ens la porten en espanyol, i ves per on, a la primera pàgina hi ha una foto del Torrente amb algunes frases a sota que hi ha anat escrivint la gent. Demanem una sopa de cireres amb nata d’entrant, dos tacorros de formatge rebossat (que, per cert, està increïble), un goulash de vedella amb gnocchis (és com una espècie d’estofat amb salsa de paprika), mix de carn a la brasa amb arròs; hi havia tant de menjar dins dels plats, que cada vegada que hi posavem la forquilla queia tot pel costat jajaja!! i de postres, una mena de crèpe farcit de xocolata i ametlla picada. Estem tan plens que sortim rodolant del restaurant. De fet, ara mateix, són les 10 de la nit i estem igual de tips que quan hem sortit del restaurant. Bufffff!!! Increïble, mai havíem menjat tant barato, en quantitat i bo!

Després de fer una migdiadeta a l’hostal, continuem el nostre recorregut per la ciutat, estem un parell més d’horetes tombant i cap a l’hostal. No ens fa gaire gràcia estar de nit pel carrer, ja que durant el dia hem vist molta indigència i pintes no gaire bones. La pobresa és molt patent, a casa la situació no està així ni molt menys. Ens sobta molt, més sovint del que voldríem ens trobem gent tirada pels bancs dels carrers o dels parcs, i demanant a les entrades de les botigues. Molts establiments comercials tenen segurates que controlen perquè no els robin, i les persianes estan baixades, només tenen pujada la que dóna a l’accés principal.

La ciutat és estranya però té el seu encant. És molt grisa i en molts racons bruta, el transport metropolità és antic, quico i desfassat: tranvies, trolebusos i autobusos que sembla que estiguin trets de l’era stalinista; vaja, que en qualsevol moment s’hagin de desmontar!!!!. Per tot arreu hi ha museus o edificacions amb una arquitectura brutal, però els hi falta molt de manteniment. A cada racó hi ha estatues o es poden obervar cases i edificis amb façanes i torres impactants. És difícil de descriure, perquè no ens dóna la sensació d’estar a la Unió Europea; pel que veiem, aquí la vida es diferent al que estem acostumats, tant per l’entorn com per la gent.

Una de les mil estatues que hi ha per la ciutat.

Etapa 16: Zagreb – Budapest

Abandonem l’hotel cap a les 12 i seguidament parem en un súper a comprar el dinar i sopar; uns pebrots paprika farcits amb carn, pernil dolç i formatge acompanyat amb un goulash de pollastre, i una amanida. Continuem la marxa i parem a un poble croata que està a uns 30 km de la forntera húngara i que té un dels millors cementiris de Croàcia: Varazdin. La nostra visita ha de ser fugaç, ja que hem quedat amb la persona que porta l’hostal de Budapest a les 7 de la tarda a l’entrada perquè ens dongui la clau de l’habitació.

Un cop entrem a Varazdin, anem directament a veure el cementiri. És petit i disposa d’un jardí molt ben cuidat. Fa goig veure’l. El que ens impressiona és que a les làpides hi ha escrit el nom de persones que encara són vives, posant la data de naixement i darrere un guionet, esperant a ficar l’any de la mort, quin yuyu! Després de veure això anem a inspeccionar el casc antic medieval, on hi ha una fortalesa; sembla extret d’un conte de fades. És un lloc molt acollidor i tranquil, llàstima que no sigui anglosaxó, sino ens plantejaríem seriosament quedar-nos-hi una temporadeta.

Fortalesa de Varazdin

No portem ni una horeta al poble que hem de marxar cap a Budapest, ja que encara ens falten unes tres hores de viatge i anem justos de temps. No portem ni mitja hora conduint, que només arribar a la frontera húngara estem parats en una cua més d’una hora. És perquè hi ha una colla de policies impresentables amb males maneres que es fiquen a xulejar un per un a tots els vehicles que passen per allà. Son un grup de 7, la majoria mastegant xiclet, amb les mans a les butxaques i exhibint una prepotència d’aquelles que fa una ràbia…., eren d’òstia. Al cotxasso suís que portàvem davant el van tindre 10 minuts parat davant nostre, només perquè era un súper carraco digne de veure, enmig de la carretera (clar, com que ells no feien tard per plegar!!) mirant-lo tots a la vegada i petant la xerrada, inclòs un d’ells, el més pipiolo, va agafar el mòbil i li va fer fotografies (¿????) davant la mirada sorpresa del propietari; frontals, laterals i posteriors, sense importar-li el que pensés la gent, encara que fes un mal efecte impressionant. Semblaven l’exèrcit de Pancho Villa! Una colla d’impresentables que feien mal a la vista. Vam tindre molta sort, perquè a nosaltres no ens van tindre ni dos minuts i ens van deixar marxar ràpid, no sense perdonar-nos la vida!!! Quins imbècils més profunds! Vam fer una hora de cua perquè els senyoritos no es dignaven a apartar a un racó als vehicles teòricament sospitosos, mentre les altres dues cues que hi havia al costat nostre passaven a tota òstia! Quin començament en aquest país!!

Fem unes tres horetes més per un paisatge plà amb una vegetació exhuberant, molt verd i amb molts conreus. Arribem a Budapest amb 10 minuts de retràs, però ens instal•lem sense problemes a l’hostal. El lloc és collonut i només per 20 euros la nit els dos. És ple d’estudiants i cadascú va al seu rollo. Una habitació espaiosa privada, amb cuina i bany compratit amb una altra (tenim sort, perquè de moment a l’altra habitació no hi ha ningú i ho tenim tot per nosaltres). Ara toca aparcar el cotxe, doncs, estem en un lloc molt cèntric i tot són zones de pagament. És per tornar-s’hi boig, perquè no hi ha cap cartell que fiqui que és zona de parquímetre ni tampoc cap tipus de marca viària que ho especifiqui. Nosaltres ho descobrim perquè comencem a veure paranys a les rodes dels cotxes per tot arreu. Llavors, agafem el cotxe i fiquem al GPS un carrer per la perifèria, donem unes quantes voltes i quan trobem una zona que, a priori, ens sembla segura, hi aparquem (només el temps dirà si l’elecció és la correcta .

Estem a 3 km de l’hostal, mitja horeta caminant que la fem xino xano. Durant la tornada ja és de nit, són les 9 de la nit i pel carrer es veu poca gent. La ciutat és una mica tètrica, la il•luminació és pobra i grogosa i els carrers molt grisos. A mesura que anem arribant al centre ens creuem amb tot tipus de gent, tot i que n’hi ha molta que tenen una pinta algo xunga. Ens sobta perquè a Croàcia no havíem vist res semblant, en canvi aquí es veuen bastants rodamons, gent alcohòlica, indigència, i gent amb cara de no fer gaires amics. No és una situació de molta inseguretat, però que en un lloc cèntric, tan aviat i que no es vegi ningú al carrer, et fa estar alerta.

Finalment arribem a l’hostal, sopem i a la piltra.

Etapa 15: Dubrovnik – Zagreb.

Són les 11 del matí i acabem d’abandonar amb una mica de llàstima el càmping. Era un bon lloc amb unes instal•lacions petites però boniques i polides. S’hi respirava un ambient familiar i de tranquilitat. Si algú va a Dubrovnik de càmping en cap lloc estara millor que a l’autokamp Kate, sens dubte.

Ens dirigim cap a Zagreb, només ens separen del nostre destí uns 450 km i sis hores i mitja de viatge. Tenim unes ganes acollonants d’arribar, portem 13 nits dormint en una tenda de campanya i matariem per un llit. No és que es dormi gaire malament en un càmping si fa fresca i per la nit no hi ha soroll, però aquests elements, de 13 nits, només han estat presents en les últimes tres nits.

Fem tot el recorregut amb normalitat, del qual l’Alba esta unes dues horetes ben bones relaxant parpelles. Aprofita la mínima per recarregar forces, quina bestia de dormir!!!!! El nord de Croàcia és molt més verd que el litoral, i quan passem per l’autopista que discorre pel tram del parc natural de Plitvice al•lucinem de la seva naturalesa. Ens hagués encantat visitar-lo, però no disposem de temps.

Estem ja a la perifèria de Zagreb i sembla una ciutat pobre, amb blocs d’edificis vells i no gaire cuidats. És bastant plana i ens dóna la sensació que és bastant petita. Ens acomodem en un hotel molt cutre. Per internet feia més bona pinta, com en saben treure profit a les fotografies……!!! Esta a uns 7 km del centre i ni les cucaratxes tenen collons a dormir en unes habitacions espaioses però amb falta de manteniment. Segurament des de l’època de Tito no han pintat les parets ni arreglat les persianes, però nosaltres amb un llit ja sóm els més feliços del món.

Bé, de moment estem molt contents pel que hem visitat, a més a més l’etapa dura del viatge ja ha passat. L’Alba ha demostrat ser una tot terreny, una” tia” dura i resistent! No és que siguem els dos uns senyoritos , però aguantar 13 nits de càmping amb la calor que ha fet i lo massificats que han estat, és una empresa força dura! Bàsicament perquè no s’ha aconseguit descansar bé i amb el trote que portàvem………A partir d’ara, totes les nits seran en un hotel, un hostal o en bungalows!

Un cop instal•lats donem un tomb per Zagreb i ens sorprèn molt gratament. Estem una horeta passejant pel casc antic I els edificis són preciosos amb molts jardins i arbres, es respira un ambient relaxat. No hi ha gaire gent i la calor no apreta. Quan acabem, anem a sopar a un restaurant que recomana la guia, el Tip Top, Quin fiasco!!! A mi no m’agrada gens, tot i que per l’Alba no esta malament, i com ja ens ha passat amb anterioritat, només ens trobem estrangers menjant-hi, tots ells amb la mateixa guia que nosaltres. Un cop hem acabat sortim, són les 21.30 i el pàrquing on hem deixat el vehicle tanca a les 22.00. Per més inri, ens perdem i donem un tomd immens, però finalment hi arribem a les 22.05, no sense casi treure el fetge per la boca. Quasi que em pela, quan veiem que realment no es tanca a cap hora. M’havia confós i aquella carrera que ens haviem acabat de donar no havia servit per a res! Cap a l’hotel a sobar-la, s’ha dit!!!

Casc antic de Zagreb

Etapa 14: Dubrovnik-Cavtat

Ens llevem, esmorzem i ens connectem una estoneta a internet. Després anem a Dubrovnik a passar el matí allà. Durant un parell d’horetes caminem pel casc antic i descobrim molts racons que el dia abans ens havien passat desapercebuts. Hi ha moltíssima gent, també molts espanyols.  Tenim planificat agafar un kayak i recórrer la muralla pel mar, però la marmota de l’Alba porta un cansament a sobre que evita aquesta activitat que no se’l pot treure fins ben passades un parell d’horetes! Ja tindrem alguna altra oportunitat!

 Parem en un bar i ens prenem cadascú dos cafès amb llet, aquells de tassa immensa. Entre cafè i cafè jo vaig al wc a canviar l’aigua a les olives. Això que entro al servei hi havia el pixadero al costat de la pica, i més endins hi havia una porta amb el vàter. Pixo, em rento les mans i al sortir, inconscientment tanco la llum. De sobte sento a un paiu cridant com un boig perquè no s’hi veia, no l’entenia però segur que s’estava cagant en la mare que em va parir, segur que tenia el cagalló mig penjant. Això que jo ja estava fora al restaurant, i un cambrer jove que s’havia quedat amb la pel·lícula em mira i es queda sorprès! Jo li guinyo l’ull, i com que el tio a dins estava renegant com una bèstia, em deixo endur per la inèrcia, i surto “a paso ligero” del  bar per anar a la terrassa amb l’Alba. Al cap de poca estona surt un tio mig escaldat i cridant com un boig! Encara riem ara!

Cap a mig dia agafem el cotxe i anem a dinar a Cavtat, un poblet a 20 km de Dubrovnik. Mengem uns fetucchini de collita pròpia en una caleta rocosa del poble i després fem snorkel i prenem el sol un parell d’horetes. Parem a un restaurant que hi ha al moll i ens claven 5 euros per una infusió i un nestea, aquests preus són la tònica general en quasi tots els llocs, encara que fugis dels llocs turistics. És un país car, el nivell de vida fins i tot està un pèl per sobre que a casa. 

Marxem del poblet i anem cap al càmping, però prèviament fem una parada tècnica al súper per comprar el sopar. Ha sigut un dia força entretingut i no gaire canyero en quant a desgast físic. Ja tenim ganes de deixar Croàcia i veure que tal és Hungria i Txèquia.